3.4. Comentari de text: Crítica al principi de causalitat

1. Idees principals

En aquest text, Hume ens parla sobre el passat i el futur, dels quals afirma que no mantenen cap relació. L'autor afirma que aquesta dependència que establim és deguda al costum que provoca, no podem afegir cap argument vàlid que la mostri.

Per tant, Hume la classifica com una qüestió de fet, que només pot ser provada amb l'exepriència. Encara que observem mil vegades un fet A i un fet B, mai podrem afirmar que hem vist una relació entre aquests, només hem vist els fets.

2. Títol

La causa com a costum

3. Anàlisi

En aquest fragment de l'Investigació sobre l'enteniment humà, Hume ens parla sobre el passat i futur. Molta gent creu que fets passats actuen com a causes de fets futurs. El filòsof critica aquesta relació afegint que no existeix, que només l'establim pel costum.

Per exemple, si jo llanço un bolígraf cap amunt, tothom s'espera que caigui al terra, però tanmateix pot ser que algú l'agafi abans de que es produeixi el contacte, com que les mateixes forces que han actuat en altre moment sobre el cos (gravetat) actuïn d'una altra manera o deixin d'actuar. Per tant, no podem afegir cap afirmació que ens permeti donar suport a aquest principi de causalitat ja que, encara que observem milers de cops un fet A passat i un fet B futur, mai podrem dir arguments vàlids que defensin aquesta relació mitjançant l'experiència.

4. Comparació

Podem comparar aquest text amb Descartes i Sant Tomàs.

Pel que fa el filòsof racionalista, defensava el principi de causalitat com a relació d'idees més sòlida.

En canvi, Sant Tomàs va utilitzar aquest principi per demostrar l'existència de Deú on era la causa de cinc fets del món.

Com a contrast, Hume, com hem pogut veure, fa una gran crítica a aquest principi.

3.3. Comentari de text: Fragment 4 de Hume

1. Idees principals

En aquest text, Hume, ens parla de dos tipus d'objectes de la raó humana: les relacions d'idees i les qüestions de fet.

Les relacions d’idees són les que correspone

n a les veritats matemàtiques, per tant, a les afirmacions lògiques i inductives. Són necessàries, fet que l’autor demostra amb l’exemple d’un triangle, encara que no n’hi hagués cap, el quadrat dels seus catets seria igual al de la seva hipotenusa.

En canvi, les qüestions de fet són les que provenen d’allò que percebem. A diferencia de les anteriors, la seva oposició implica una contradicció i, per tant no són necessàries.

2. Títol

Objectes de la raó humana.

3. Anàlisi

En aquest text Hume ens parla de dos tipus d'objectes de la raó humana: les relacions d'idees i les qüestions de fet.

Les relacions d’idees són les que corresponen a les matemàtiques i a la lògica, per tant, que és basen en la inducció. Són veritats necessàries, ja que no depenen de l’experiència i, per tant, els seus contraris donen lloc a contradiccions. Per exemple, no podem dir que un quadrat té quatre costats, perquè aleshores allò de quatre costats no seria un quadrat. A més, encara que no percebi el quadrat, aquest seguirà tenint quatre costats.

Per una altra banda, les qüestions de fet són aquelles que captem amb els sentits, per tant, depenen completament de l’experiència. Això fa que no siguin necessàries, ja que no tenim seguretat de que una cosa sigui igual de com la hem percebut anteriorment. Per tant, els seus contraris no donen lloc a contradiccions, ja que

podem dir tant que demà sortirà el Sol, com que no sortirà i això no suposa cap contradicció.

4. Comparació

Podem comparar amb les veritats de fet i les de raó de Leibniz, que presenten les mateixes característiques que les de Hume.

Les matemàtiques corresponen a les relacions d'idees.

3.2. Comentari de text: La identitat personal

1. Idees principals

En aquest text, Hume ens parla de la idea de substància, a la qual critica. Per parlar d'aquesta, diferencia entre la idea de substància material i la idea de substància com a subjecte. Pel que fa el jo o l'ànima, l'autor considerava que Descartes s'equivocava considerant a aquesta com a substància o com a essència, ja que defensa que el nostre jo és un conjunt de percepcions unides per la imaginació, no una substància.

Per una altra banda, pel que fa la idea dels cossos, tampoc és substancial, ja que també la considera una successió de percepcions com pot ser el color, la forma... unides per la imaginació.

2. Títol

Crítica a la idea de substància

3. Anàlisi

En aquest text, Hume fa una crítica a la anterior idea de substància, on fa referència a la material i, sobretot, a la del jo.

Pel que fa el jo, l'autor considera que no és una substància, ja que és simplement un conjunt de percepcions. Això porta a una inevitable crítica a la concepció cartesiana de la ment o del jo com a essència o substància, ja que no podem tenir idees sobre una substància degut a que no la podem captar amb els sentits. Per tant, la substància mental no existeix.

El mateix passa amb les idees dels cossos, no podem definir-les com a substància, ja que les idees que tenim d'aquests també són una successió de percepcions, com pot ser el color, la forma... que uneix la imaginació.

4. Comparació

Podem comparar aquest text amb Descartes i Berkeley.Com he dit anteriorment, Hume critica la visió cartesiana de la substància com a subjecte, ja que ell considera que la idea del jo no és substancial, sinó que és una successió de percepcions unides per la imaginació.

Per una altra banda, també podem comparar amb Berkeley. Aquest autor té una concepció bastant diferent de la de l’autor ja que considera que la matèria no existeix, només en tenim idees que són causades per Déu. Davant d’això, Hume diria que si que existeixen els cossos, ja que les nostres idees provenen de les impressions que tenim d’aquests.

3.1. Comentari de text: Fragment de l'Abstract

1. Idees principals

En aquest text, Hume ens parla de les percepcions, allò que captem amb la ment, de les quals en distingeix dos tipus: les impressions i les idees. Les primeres són les passions o allò que captem amb els sentits, mentre que les idees són les percepcions que tenim sobre les impressions. Per tant, la única diferència entre aquests dos tipus de precepcions és el seu grau de vivesa, essent les impressions més clares que les idees.

A partir d'aquí, l'autor dedueix que existeixen les idees innates, que són les passions i les emocions, ja que les percepcions que tenim sobre aquestes són menys vívides que la passió que podem sentir en sí.

2. Títol

Les impressions com a idees innates.

3. Anàlisi

En aquest text, Hume, des d'una visió clarament empirista, ens parla sobre les percepcions. Les percepcions és tot allò que captem amb la ment i, l'autor, en distingeix dos tipus: les impressions i les idees, que només es diferencien pel seu grau de vivesa, on les impressions en són més vives.

Aleshores, si les impressions són més vives que les idees, aquestes han de provenir de les impressions. Per tant, podem dir que s'estableix una relació de reflex entre les impressions i les idees, ja que aquestes últimes són una còpia de les primeres. A partir d'això, podem deduir que les percepcions que captem amb els sentits són més clares i vívides i que sí que existeixen les idees innates, que són les impressions de les emocions.

4. Comentari

Primerament, podem comparar aquest text amb Plató. Plató també va establir una relació de reflex, però ho va fer entre les coses del món sensible i les idees del món intel·ligible, on les coses eren còpies de les idees, mentre que Hume, diu que les idees són còpies de les impressions.

Per una altra banda, podem comparar amb Descartes, on partia del pensament, del propi jo per a conèixer, mentre que Hume parteix del coneixement de les percepcions que provenen dels sentits o bé de les idees innates, que són les passions i les emocions.

2.12. És aquest el millor dels mons possibles?

Des del meu punt de vista, el nostre món actualment no és quasi el millor dels mons possibles, encara que anteriorment si. Considero que l’Univers en si es perfecte, ja que tots els cossos es mouen ordenadament seguint unes lleis de la natura. Si es produeix un contratemps o un desastre natural, l’Univers s’adapta a aquest i busca un nou equilibri. Crec que la perfecció del món és objectiva, és a dir que tothom pot dir que el món és perfecte tant si es regeix per la religió, com per la ciència o, per les dues. Si et regeixes per la ciència el món els perfecta perquè, com he explicat abans, és ordenada i segueix les lleis de la natura i, si et regeixes per la religió, com pots dir que el món no és perfecte si creus en un Déu bondadós que en teoria no pot crear altra cosa que un univers que sigui perfecte per a nosaltres?

Per tant, considero que tothom, es regeixi pel bàndol que es regeixi, ha de veure que el nostre món és perfecte. A més, el nostre món és l’únic que existeix, per tant, pel simple fet d’existir, ja és millor que qualsevol altre que puguem pensar.

2.11. Comentari de text: Fragment 12 de Descartes

1. Idees principals
En aquest text, Descartes parla dels cossos materials, dels quals es pregunta quina és la seva causa.
Primerament, diu que els cossos se'ns presenten a la ment de manera clara i distinta, encara que jo no els vulgui pensar, per tant, jo no en sóc la causa perquè són externs al meu jo.
Posteriorment, l'autor comprova si Déu és la causa. Déu no en pot ser perquè ens estaria enganyant fent-nos pensar que la causa dels cossos són els cossos mentre que la causa és Ell, i Déu és màximament bo. En canvi, si realment procedeixen de les pròpies coses, Déu m'estaria dient la veritat, per tant, com Déu no és enganyador, l'autor afirma que la causa dels cossos són els propis cossos.

2. Títol
Quina és la causa dels cossos?

3. Anàlisi
En aquest fragment de la sisena meditació metafísica, Descartes ens fa una demostració de la existència i la causa dels cossos. Els cossos existeixen perquè els puc percebre a la meva ment encara que no vulgui, per tant, existeix fora del jo, que queda exclòs com a causa.
Per tant, l'autor prova amb Déu. Déu, que és màximament poderós, podria haver creat aquests cossos fora del jo sense cap problema. Però, si realment fos ell la causa, ens estaria enganyant, ja que sembla que la causa de l'existència del cos sigui el propi cos. Per tant, com Déu és bo i no ens enganya, tampoc ell és la causa. Davant d'això, la causa dels cossos només poden ser els propis cossos, ja que d'una altra manera, Déu m'estaria enganyant fent-me pensar que la causa dels cossos són ells mateixos, mentre que la causa és una altra.

4. Comparació
Podem comparar aquest text amb Plató.
Mentre que Descartes realitza un exercici lògic per buscar les causes dels cossos, Plató es limita a situar aquest problema en el món intel·ligible, les idees del qual són el model de les coses del nostre món.

2.10. Comentari de text: Setè fragment de Descartes

1. Idees principals
En aquest text, Descartes ens demostra l'existència de Déu. Tots tenim a la nostra ment la idea de Déu, com la tenim de qualsevol altre nombre del nostre món. Per tant, si les veritats o objectes matemàtics existeixen, no hauria d'existir Déu?
Davant d'això, el filòsof, aplicant el dubte metòdic, afegeix que es podria separar l'existència de Déu i la seva essència. Però, si Déu és perfecte i l'existència és una qualitat de la perfecció, Déu existeix perquè és perfecte.

2. Títol
La innegable existència de Déu.

3. Anàlisi
En aquest text, l'autor, a partir del jo, demostra l'existència de Déu. El meu jo té la idea de Déu igual que la té de les veritats matemàtiques, per tant, si aquestes són existents, Déu també existeix?
Segons aquest exercici lògic Déu hauria d'existir però, Descartes, que tot ho dubta, afegeix que l'essència de Déu no ha de justificar la seva existència, ja que, per exemple, el fet de que jo tingui a la meva ment un elefant lila no significa que existeixi.
Però, finalment, Descartes arriba a la conclusió de que Déu existeix perquè és un ésser perfecte i, no existir, seria una imperfecció, per tant, existeix.

4. Comparació
Podem comparar aquest text clarament amb Sant Anselm, que també demostra l'existència de Déu relacionant-la amb la seva essència. La única diferència que podem observar és que Descartes basa la seva filosofia en el jo i, Sant Anselm, en Déu i l'ànima.
També podem fer una petita referència a Guillem d'Occam que defensava que no es podia demostrar l'existència de Déu, que només es pot tenir fe. En canvi, Descartes sí que ho demostra.

Vídeo realitzat a la Universitat Pompeu Fabra, on explica d'una manera molt entretinguda la filosofia de Descartes.