2.11. Comentari de text: Fragment 12 de Descartes

1. Idees principals
En aquest text, Descartes parla dels cossos materials, dels quals es pregunta quina és la seva causa.
Primerament, diu que els cossos se'ns presenten a la ment de manera clara i distinta, encara que jo no els vulgui pensar, per tant, jo no en sóc la causa perquè són externs al meu jo.
Posteriorment, l'autor comprova si Déu és la causa. Déu no en pot ser perquè ens estaria enganyant fent-nos pensar que la causa dels cossos són els cossos mentre que la causa és Ell, i Déu és màximament bo. En canvi, si realment procedeixen de les pròpies coses, Déu m'estaria dient la veritat, per tant, com Déu no és enganyador, l'autor afirma que la causa dels cossos són els propis cossos.

2. Títol
Quina és la causa dels cossos?

3. Anàlisi
En aquest fragment de la sisena meditació metafísica, Descartes ens fa una demostració de la existència i la causa dels cossos. Els cossos existeixen perquè els puc percebre a la meva ment encara que no vulgui, per tant, existeix fora del jo, que queda exclòs com a causa.
Per tant, l'autor prova amb Déu. Déu, que és màximament poderós, podria haver creat aquests cossos fora del jo sense cap problema. Però, si realment fos ell la causa, ens estaria enganyant, ja que sembla que la causa de l'existència del cos sigui el propi cos. Per tant, com Déu és bo i no ens enganya, tampoc ell és la causa. Davant d'això, la causa dels cossos només poden ser els propis cossos, ja que d'una altra manera, Déu m'estaria enganyant fent-me pensar que la causa dels cossos són ells mateixos, mentre que la causa és una altra.

4. Comparació
Podem comparar aquest text amb Plató.
Mentre que Descartes realitza un exercici lògic per buscar les causes dels cossos, Plató es limita a situar aquest problema en el món intel·ligible, les idees del qual són el model de les coses del nostre món.

2.10. Comentari de text: Setè fragment de Descartes

1. Idees principals
En aquest text, Descartes ens demostra l'existència de Déu. Tots tenim a la nostra ment la idea de Déu, com la tenim de qualsevol altre nombre del nostre món. Per tant, si les veritats o objectes matemàtics existeixen, no hauria d'existir Déu?
Davant d'això, el filòsof, aplicant el dubte metòdic, afegeix que es podria separar l'existència de Déu i la seva essència. Però, si Déu és perfecte i l'existència és una qualitat de la perfecció, Déu existeix perquè és perfecte.

2. Títol
La innegable existència de Déu.

3. Anàlisi
En aquest text, l'autor, a partir del jo, demostra l'existència de Déu. El meu jo té la idea de Déu igual que la té de les veritats matemàtiques, per tant, si aquestes són existents, Déu també existeix?
Segons aquest exercici lògic Déu hauria d'existir però, Descartes, que tot ho dubta, afegeix que l'essència de Déu no ha de justificar la seva existència, ja que, per exemple, el fet de que jo tingui a la meva ment un elefant lila no significa que existeixi.
Però, finalment, Descartes arriba a la conclusió de que Déu existeix perquè és un ésser perfecte i, no existir, seria una imperfecció, per tant, existeix.

4. Comparació
Podem comparar aquest text clarament amb Sant Anselm, que també demostra l'existència de Déu relacionant-la amb la seva essència. La única diferència que podem observar és que Descartes basa la seva filosofia en el jo i, Sant Anselm, en Déu i l'ànima.
També podem fer una petita referència a Guillem d'Occam que defensava que no es podia demostrar l'existència de Déu, que només es pot tenir fe. En canvi, Descartes sí que ho demostra.

Vídeo realitzat a la Universitat Pompeu Fabra, on explica d'una manera molt entretinguda la filosofia de Descartes.

2.9. Comentari de text: Novè fragment de Descartes

1. Idees principals

En aquest text, Descartes, formula la seva hipòtesi del Déu enganyador. Descartes mitjançant el dubte metòdic, a partir del qual dubta tot ho anteriorment indubtable, dubta sobre la certesa del nostre coneixement. El filòsof parteix de que existeix un Déu màximament poderós, per tant, té el poder de fer-nos equivocar en tot el que creiem conèixer o saber sense que nosaltres ens adonéssim. Aleshores, com podem saber amb seguretat que tot allò que coneixem es vertader? Finalment, el filòsof refuta la seva hipòtesi, ja que Déu és màximament bondat i això és indubtable.

2. Títol

Déu manipula el nostre coneixement?

3. Anàlisi

En aquest fragment de meditacions metafísiques, Descartes proposa la seva teoria del Déu enganyador. Existeix un Déu màximament poderós, que amb el seu poder seria capaç d’enganyar-nos sense que ens adonéssim. Per tant, també posa en dubte la certesa dels nostres coneixements partint d’un Déu que és capaç d’enganyar-nos. Per exemple, com sabem si dos més dos són realment quatre? Potser, el resultat és cinc i és Déu el que ens ha creat per tal de que pensem que és quatre. No obstant, finalment el filòsof ha de refutar la hipòtesi perquè tothom considera que Déu és bondadós, i això no pot ho pot dubtar.

4. Comparació

Podem comparar aquesta hipòtesi amb Plató i Aristòtil.

Primerament, Plató situa la veritat en el món de les idees i Descartes, en Déu. A més, el primer considera que les coses del nostre món són rèpliques de les idees del món intel·ligible, mentre que l’altre formula primerament que les coses del nostre món són dubtoses i possiblement manipulades per un ésser superior.

En canvi, Aristòtil situa la veritat en el nostre món, amb la critica del tercer home critica a aquells que situen la veritat en altres llocs, com és el cas de Plató en el món de les idees, o com aquest filòsof en Déu.

Els dos filòsofs anteriors consideren que podem conèixer la realitat, en canvi, Descartes, dubta de tot, per tant, segons ell, no podem arribar a conèixer la realitat del tot.

2.8. Comentari de text: Primer fragment de Descartes

1. Idees principals

En aquest text Descartes, ens explica el coneixement reduint la lògica a quatre preceptes. El primer consisteix a acceptar només les evidencies, i no fer cas als falsos judicis. El segon, a dividir el problema en diverses parts per tal de poder analitzar-lo més profundament. El tercer, ordenar de manera ascendent els pensaments segons la seva complexitat i, per últim, el quart, consisteix a enumerar tot, de tal forma que no oblidis cap part

2. Títol

Els quatre preceptes del coneixement.

3. Anàlisi

Aquest text pertany a la segona part de Discurs del mètode, que va ser publicat al 1637. Primerament, l’autor ens diu que quantes més lleis tenim, més fàcilment arribem a la confusió i, fins i tot, al vici, per tant, el que fa Descartes es reduir el coneixement a quatre preceptes:

El primer consisteix a no guiar-nos per el que veiem o escoltem, només podem acceptar com a cert allò que és evident, allò que mai puguem arribar a posar en dubte.

En el segon, l’autor explica que hem de dividir el problema en moltes parts, per tal de poder-lo analitzar millor.

Un cop analitzat el problema, l’autor proposa ordenar les diferents parts de més simples a més complexes.

Per últim, hem d’enumerar les parts, revisant-les, sense oblidar-ne cap.

4. Comparació

Podem compara dos aspectes diferents del text, amb dos autors diferents: Guillem d’Occam i Plató.

Amb Guillem d’Occam podem establir una relació alhora de la simplificació de preceptes que realitza Descartes a l’inici del text, ja que aquest filòsof busca la simplicitat i rebutja les complicacions.

En canvi, pel que fa el tema del coneixement podem comparar-lo amb Plató. Plató defensava que només podríem conèixer la realitat en el món de les idees i que havíem de preparar-nos per a la mort per tal d’assolir-la. En canvi, Descartes simplifica el problema de conèixer doblement, ja que primerament no el situa al món de les idees, i també perquè redueix el procés de conèixer en quatre preceptes.

2.7. Comentari de text: Sant Tomàs

1. Idees principals

En aquest text, Sant Tomàs d'Aquino, ens vol demostrar l'existència de Déu mitjançant dues demostracions: la popter quid i la quia.

La primera demostra l'existència de Déu partint de la seva essència com a causa anterior de tots els efectes que podem observar.

En canvi, la segona, parteix dels efectes. Tot efecte ve donat per una causa, per tant, tots els efectes que podem observar provenen d'una causa anterior. Per tant, encara que no puguem percebre a Déu, aquest ha d'existir com a causa de tot el que podem observar, ja que si no existís, tampoc existirien les altres coses.

2. Títol

Les demostracions de l'existència de Déu.

3. Anàlisi

Tomàs d'Anquino va intentar demostrar l'existència de Déu mitjançant dues demostracions a posteriori:

La primera, anomenada popter quid, parteix de la causa, considerada anterior als efectes. Per tant, si es nostre món és l'efecte, Déu ha de ser la causa, ja que és anterior i és la causa de tots els efectes.

En canvi, la segona, anomenada quia, parteix de l'efecte. Un efecte per si sol no pot existir, depèn d'una causa anterior. Nosaltres podem observar els efectes, però no sabem quina és la causa primera, però sabem que ha d'existir per tal de que existeixin els efectes. Per tant, és necessari que existeixi Déu com a causa primera del nostre món, que és l'efecte d'Ell.

4. Comparació

L'únic dels filòsofs que hem estudiat que també volgués demostrar l'existència de Déu va ser Sant Anselm, encara que, no obstant, també podem comparar l'autor amb el primer motor immòbil d'Aristòtil.

A diferència de Sant Tomàs, Sant Anselm fa una demostració a priori, on considerava que Déu era l'ésser més gran del qual res no pot ser pensat, per tant, havia d'existir. En canvi, aquest sant, fa una demostració a posteriori, on considera que Déu és la causa del nostre món i, si no existís, el nostre món tampoc, per tant, la seva existència és necessària.

Per una altra banda, podem observar que la demostració a posteriori de Sant Tomàs s'assembla molt a la teoria del primer motor immòbil d'Aristòtil, amb la única diferència que el sant considera que la causa primera és Déu i, l'altre filòsof, el primer motor immòbil.