2.6. Error de Sant Anselm

Sant Anselm afirma que Déu existeix començant per aquest raonament: Déu és l'ésser major del qual res no pot ser pensat. Considera que Déu és perfecte, per tant, com ho és, ha d'existir. El fet de no existir crea imperfecció i, com Déu només pot ser pensat com a perfecte, consegüentment existeix.
No obstant, Sant Anselm no va tenir en compte que el fet d'imaginar una cosa significa que aquesta existeixi, per exemple, si jo m'imagino que una fada existeix, aixó no fa que existeixi.
Tal com van dir autors posteriors, encara que nosaltres no siguem éssers il·limitats ni eterns, podem imaginar la perfecció a partir d'una certa perfecció. Per tant, el fet que la pensem no la fa existent.

2.5. Comentari de text: El temps segons Sant Agustí

1. Idees principals
En aquest text, Sant Agustí ens parla sobre Déu i el temps. Exposa que és inútil preguntar-se que feia Déu abans de crear el món, ja que Déu va crear el temps conjuntament amb el món, per tant, si no hi havia temps, és inútil preguntar-se què feia abans.
El temps de Déu és immediat i actual, no pot ser ni passat ni futur, ja que ell és etern i és superior al temps que ha creat. Per tant, la seva presència no es pot reduir a dies passats, a dies futurs, ni tan sols a dies presents, la seva realitat és el present entern.

2. Títol
Déu com a creador del temps, no esclau.

3. Anàlisi
En aquest fragment de la seva obra Confessions, Sant Agustí ens exposa la seva teoria de Déu com a creador del temps. Segons ell, Déu va crear el temps conjuntament amb el món, per tant, no té sentit preguntar què feia Déu abans de crear el món, ja que no existia el abans, no existia el temps.
Per tant, al ser Déu el creador del temps, no podem reduir la seva presència a aquest, Ell és superior. A partir d'aquí, el filòsof ens explica que Déu no és ni passat, ni futur, és present, però no reduït a dies, com el concebem nosaltres, sinó un present etern que no està lligat al nostre temps.
En conclusió, l'autor ens diu que no ens hem de preguntar en quin temps estava o està Déu, ja que ell no està lligat al temps.

4. Comparació
Podem comparar aquest text amb Plotí i Plató, encara que cap d'ells va parlar del temps.
Primerament, podem que Plotí concep com a ésser l'U, a partir del qual tot emana, però que no és creador. En canvi, Sant Agustí, parla a la seva teoria de Déu com a creador.
També podem comparar-lo amb Plató, que considera que el nostre món es va formant a partir de les modificacions que fa el Demiürg, però prenent com a model el món de les idees. Com a contrast, el sant creu que el món ha estat creat per Déu sense prendre com a model cap cosa que no sigui ell.

2.4. Carta a Meneceu

1. Idees principals

En aquesta carta, Epicur, tracta diversos temes: filosofar, la divinitat, la mort i el plaer, on podem destacar l’autarquia.

En primer lloc el filòsof opina que mai és massa tard o massa d’hora per filosofar, perquè filosofar ens aporta felicitat, i sempre hem de fer el possible per assolir-la.

L’autor també parla de la divinitat de la qual diu que no ens hem de fiar de les opinions de la gent, sinó que la hem de recordar com un símbol d’immortalitat i de felicitat.

En quant a la mort, Epicur opina que no ens hem d’amoïnar per aquesta, ja que mentre estem vius no hi ha mort, i quan morim no hi som, per tant, no la sentim.

Per últim, també parla més extensament del plaer. El plaer és la base de la felicitat i és a partir del qual triem totes les nostres decisions. Però, no obstant, no sempre triem el plaer, ja que a vegades aquest va acompanyat d’un mal major. El saber triar bé és l’autarquia, saber controlar les nostres passions quan és necessari.

2. Títol

La felicitat.

3. Anàlisi

En aquest text el filòsof parla de la felicitat vista des de diferents temes que han sorgit al llarg de la història de la filosofia i del coneixement.

Primerament el filòsof fa una breu referència a l’acte de filosofar del qual diu que l’hem de practicar tant si som vells com si som joves perquè fer-ho ens proporciona felicitat i mai és massa tard per assolir la felicitat.

Desprès parla dels deus, els deus són immortals, incorruptibles i feliços i tots aquells rumors que es neguin a aquesta afirmació no són més que opinions errònies i vulgars de la gent.

En quant a la mort, l’autor justifica que no ens hem d’amoïnar per ella, ja que mentre estem vius no podem morir, perquè si ja estem morts no la notem, i tampoc ens afecta quan estem morts, perquè un cop estem morts ja no podem sentir res, ni tan sols aquesta. Per tant, tot el que ens ha de preocupar és la vida.

Per acabar parla més extensament dels plaers, que són la base de la nostra felicitat. Però en aquest punt és molt important parlar de l’autarquia, la capacitat de saber triar entre els diferents plaers, saber autocontrolar-se, ja que no hem de triar tots els plaers, ja que alguns ens poden provocar un mal major. En aquest apartat, l’autor també destaca l’autosuficiència, ja que si ens conformem amb el que necessitem per ser feliços, no més, aconseguirem arribar a la felicitat. Viure autoncontrolant-nos i sent autosuficients és viure amb virtut, per tant, també podem relacionar la virtut amb la felicitat.

4. Comparació

Podem comparar aquest text d’Epicur amb Plató.

Primerament ja observem diferencies en l’acte de filosofar. Segons plató només poden filosofar alguns, només aquells que siguin savis, en canvi Epicur ens convida a tots a filosofar, siguem joves o vells.

En quant a la mort, Epicur fa una forta crítica a la teoria platònica. L’autor d’aquesta carta crítica a aquells que pensen que amb la mort trobem la felicitat, ja que si creuen això, per què no es suïciden? En canvi Plató està a favor de que amb la mort arribem al món de les idees on podem arribar al bé suprem que és el que ens proporciona la felicitat.

Pel que fa a la virtut, podem comparar a Epicur amb Aristòtil, ja que els dos conceben la virtut com una mena de seny, en cas d’Epicur de saber controlar-se i de saber triar i, en cas d’Aristòtil com a terme mitjà entre dos extrems igualment viciosos.

2.3. Comentari de text: Fragment 17 d'Aristòtil

1. Idees principals

En aquest text Aristòtil tracta aspectes ètics on ens explica què és la virtut. La virtut és definida com el terme mitja de totes les coses que es poden dividir i que hem de triar, tot rebutjant a l’excés i al defecte. Però aquest terme mitjà no és el de la cosa en sí, sinó es el terme mitjà referit a cadascun de nosaltres.Per tant, segons el filòsof, per viure virtuosament hem de saber reconèixer quin és el terme mitjà de les nostres passions i de les nostres accions, i elegir-lo i aplicar-lo a la nostra vida.

2. Títol
La virtut com a terme mitjà.

3. Anàlisi
La virtut, vista des de la filosofia aristotèlica, consisteix a triar el terme mitjà de les nostres passions. Totes les nostres accions i passions es poden dividir en excés o en defecte, que són vicis i, a partir d’aquí hem de buscar quin és el terme mitjà sobre aquestes i hem d’aplicar-lo a la nostra vida. Per explicar això, podem exemplificar aquesta teoria amb una virtut moral, com és el cas del valor. Tots nosaltres podem ser covards,

valents o temeraris. Si definim el primer i últim adjectiu podem observar que utilitzem l’adjectiu valent com a punt de partida, com a punt mitjà per comparar-lo:
- Covard: ser molt poc valent.
- Temerari: ser massa valent i no veure el perill.
Per tant, a partir d’aquí podem veure quin és el terme mitjà i, aquest p

rocediment el podem aplicar a totes les virtuts per tal de distingir-les i poder adquirir-les.

4. Comentari
Podem comparar a aquest filòsof amb Plató, que també parla de la virtut.
Plató relaciona la virtut de cada persona amb l’equilibri de la seva ànima, és a dir, que cada part de l’ànima faci el que li correspongui. En canvi,

Aristòtil relaciona la virtut amb el terme mitjà entre els extrems de les passions de cadascun de nosaltres. Però podem dir que els dos creuen que hem de viure segons la virtut, segons Plató realitzant el que ens pertoca i, segons Aristòtil co

ntrolant els diferents extrems i establint el punt mitjà.

2.2. Comentari de text: Fragment 15 d'Aristòtil

1. Idees principals
En aquest text Aristòtil explica la seva teoria del primer motor immòbil. En aquesta, argumenta que tot el que es mou, no es mou per si sol, sinó que hi ha una altra causa anterior que condiciona el seu moviment, que són els motors. Així doncs, si un mòbil és mogut per un altre i, aquest altre per un altre i, així successivament, hi ha d'haver una altra cosa, un primer motor, que sigui l'inici i fomenti el moviment de les altres i, per tant, s'ha de moure per si sola, que és el primer motor immòbil.

2. Títol
El primer motor immòbil com a causa del moviment.

3. Anàlisi
En aquest text, l'autor ens explica com es mou el nostre món. Tot el que és mogut, ha estat mogut per una cosa anterior (el motor), però, no obstant, aquesta també ha sigut moguda per una altra cosa i així successivament. Però no és possible que hi hagi infinits motors per un altre, sinó que hi ha d'haver un motor que no sigui mogut per cap altre, el primer motor. Per tant, aquest s'ha de moure per si sol, i és el que impulsa els altres a moure's. L'autor l'exemplifica amb el moviment d'un pal. Un pal és un mòbil que és mou, que és mogut pel braç impulsat per l'acció de l'home, que es mou per si sol. Per tant, en aquest exemple, l'home és el primer motor, ja que es mou per si sol i provoca el moviment dels altres mòbils fins arribar al fi, que és moure la pedra.

4. Comparació
En un primer moment, podem comparar aquest text amb l'ésser de Parmènides, ja que l'autor considera que el primer motor és perfecte i etern. Però, aquest és l'iniciador, la causa primera del moviment, que té com a causa final quelcom que produirà un canvi, per tant, també el podem comparar amb Heràclit, el filòsof del canvi.
No obstant, al parlar del moviment, el podem comparar amb més força amb Zenó d'Elea. Aquest filòsof presocràtic defensava que no podíem moure'ns ja que per passar d'un punt A a un punt B, abans hem de passar per la meitat i, per passar a aquesta meitat, la meitat de la meitat i així successivament. En canvi, Aristòtil defensa que sí que podem arribar a assolir el moviment, que és l'objectiu final, encara que per arribar a aquest, es passi pel moviment de molts altres mòbils, impulsats per un altre motor.

2.1. Comentari de text: Fragment 14 d'Aristòtil

1. Idees principals.
En aquest text, Aristòtil, explica quina és la diferencia entre l’acte i la potència, on demostra que l’acte és sempre superior. La potència és la possibilitat de rebre una forma, de convertir-se en un acte però, no obstant, una cosa pot tenir una potència que pugui donar a lloc a dos actes contraris, per exemple, els éssers vius podem tenir la potència d’estar sans, però alhora, aquesta potencia també pot ser de estar malalts. Per tant, com no es poden donar dues formes alhora, una de les dos serà l’acte.
En conclusió, Aristòtil concep les potències com lluites entre contraris, en les que un d’aquests dos donarà lloc a l’acte, que és únic i perfecte.

2. Títol
L’acte com a resultat superior de la contrarietat de potències.

3. Anàlisi
Aristòtil, a diferència de Plató, considera que la realitat és en el nostre món, en el món sensible, que és en el que basa la seva teoria. Tots els éssers dels nostre món es formen a partir d’una lluita entre contraris d’una mateixa potència, per tant, la forma és el resultat d’un conflicte dels éssers que tenen la possibilitat d’assolir una forma determinada, que és la potència. Per exemple, tots els humans tenim la possibilitat de ser músics, però també tenim la possibilitat de no ser músics; si estudiem música podrem arribem a ser músics i si no estudiem serem no-músics.
Amb això l’autor ens demostra, no només que l’acte és resultat de la potència, sinó que aquest és superior a aquesta, ja que mentre que la potència és inestable, és un conflicte entre dos contraris, l’acte és estable i uniforme.

4. Comparació
Aristòtil, en aquest text,parla de la potència, que podem relacionar amb el conflicte entre contraris de Heràclit, i de l’acte que podem relacionar amb l’ésser de Parmènides.
La potència és la possibilitat que té quelcom de rebre una determinada forma. Però la potència no és única sinó que aquesta pot donar lloc a dos formes diferents, que lluiten fins que una de les dues passa a ser la forma. Per tant, s’assembla molt a la teoria d’Heràclit, ja que també defensa que la realitat està sotmesa a canvi però, a diferència d’Aristòtil, el filòsof presocràtic creu que la forma és la que canvia, mentre que l’altre diferencia entre potència i acte, on no és l’acte qui està sotmès a canvi, sinó que la potència.
En canvi, l’acte és la forma, és la possibilitat realitzada. Per tant, s’assembla molt a l’ésser de Parmènides, ja que és perfecte i és immutable, però mentre que Parmènides rebutjava l’existència del canvi completament, Aristòtil considera que aquesta perfecció sorgeix del canvi.