1.8. Comentari de text: Setè fragment de Plató

1. Idees principals

En aquest fragment, Plató ens parla del Demiürg, que és la causa que s’encarrega d’organitzar el món sensible prenent com a model les idees, que són perfectes. El Demiürg ha d’existir, perquè el nostre món no podria haver sorgit del no res, sense cap causa. El Demiürg és considerat com un “artesà” que es troba entre el món intel·ligible i el món sensible, el qual modifica a partir de les idees. Aquest ha de prendre com a model el món de les idees, perquè és la única manera de que el nostre món sigui el més bell possible, ja que les idees són perfectes i bones, i la matèria és la que dóna imperfecció. Per tant, com les idees són models perfectes i el Demiürg una causa perfecta, el nostre món només pot aconseguir ser perfecte a partir d’aquests.

2. Comentari

En aquest text l’autor tracta els aspectes ontològics de la seva obra, on ens parla sobretot del concepte de Demiürg. El Demiürg es troba entre el món perfecte de les idees i el nostre món sensible i, prenent com a model el món intel·ligible, va modelant el nostre món, per tal de poder aconseguir que sigui el més bell possible. La matèria per si sola és imperfecta, i el nostre món no és del tot imperfecte, per tant, l’autor afirma que això només pot ser degut a que prenem un altre món que és perfecte com a model (el món intel·ligible), les idees del qual són transmeses al nostre món mitjançant el Demiürg.

Podem comparar aquesta teoria amb el nôus de Anaxàgores, que era una intel·ligència que organitzava les llavors i les organitzava en el món i amb el lógos d’Hercàcit, que era la raó que organitzava els canvis del nostre món. Per tant, tant el nôus, com el logos, com el Demiürg són organitzadors del nostre món, però mentre que el Demiürg pren com a model el món de les idees, el nôus i le lógos no prenen com a model cap altre món. Amb això, seguint la filosofia platònica, ni el nôus ni el lógos no permeten aconseguir un món més bell, ja que no surten dels seus límits d’imperfecció, mentre que el Demiürg aconseguirà un món més bell, ja que segueix un model de perfecció, el de les idees.

3. Títol

La perfecció com a model inspirador del Demiürg.

1.7. Comentari de text: Cinquè fragment de Plató

1. Idees principals

En aquest text Plató ens parla dels aspectes ontològics de la seva coneguda teoria de les idees. El filòsof, encarnat per Sòcrates, es pregunta si les idees es manifesten sempre de la mateixa forma o, si per el contrari, no admeten cap canvi. Per exemple, la bellesa en si, sempre es presenta igual? Cebes, li contesta que sempre es manifesta igual, ja que ha de ser així, ja que si són models de la realitat, sempre s’han de manifestar d’acord amb aquesta. Per tant, les idees sempre són iguals, per tant, no depenen de la nostra concepció i són immutables.

2. Comentari

En aquest text es reflecteix molt bé la part ontològica de la obra del filòsof. Les idees són immutables i són models de la realitat, per tant no només es tracten només de la nostra concepció que tenim d’aquesta. Per exemple, la bellesa en si, no és només les característiques que jo considero que quelcom ha de tenir per ser vell, sinó la bellesa és un paradigma objectiu i immutable.

Podem comparar aquest fragment amb l’obra del seu mestre Sòcrates, amb el qual presenta molts punts en comú. Sòcrates també creia en coneixements objectius i universals, encara que Plató va ser el primer en introduir el concepte de les idees. No obstant, mentre que Sòcrates es va limitar a relacionar la seva filosofia amb l’àmbit moral, Plató es va endinsar en molts més temes.

També podem comparar la filosofia platònica amb la concepció dels sofistes. Ells creuen en la realitat subjectiva, és a dir, que les coses són per a nosaltres tal com les concebem, per tant, s’oposa al pensament de Plató que afirma que la realitat és objectiva i immutable i que no es limita en les nostres concepcions.

3. Títol

La immutabilitat de les idees.

Vídio resum de la teoria platònica.

1.6. El mite de la caverna

El mite de la caverna apareix en el Llibre VII de la República de Plató, una de les seves obres de maduresa.

Plató ens exemplifica el progrés del coneixement i el pas del món sensible al món intel·ligible mitjançant la història d'uns presoners que estan atrapats en una caverna (el món sensible) i es troben lligats amb unes cadenes que els retenen, tal i com fa el nostre cos amb la nostra ànima. Aquests homes només poden veure les ombres que produeixen els objectes del món exterior (món intel·ligible) i, per tant, consideren que aquestes ombres són la realitat. Això fa referència a l'opinió com a grau de coneixement.

Quan els homes s'aconsegueixen deslliurar de les seves cadenes (catarsi) passen per un camí molt costós fins que arriben al món exterior, però la llum del Sol (que representa al bé, la idea suprema) és massa intensa per als seus ulls, que es ceguen davant d'aquest i, per tant, no poden observar res del seu voltant (cap idea del món intel·ligible). No obstant, poc a poc, els seus ulls es van acostumant a aquesta llum i ja poden veure reflexos en l'aigua (pensament discursiu). Finalment, els ulls s'acostumen del tot al Sol i poden observar en la seva totalitat el món exterior, per tant, l'ànima ja ha arribat al coneixement de les idees, a la autèntica realitat.

Durant aquest mite podem observar diversos símbols o elements concrets:

- Presoners: Ànima.

- Cadenes: Cos.

- Caverna: Món sensible.

- Món exterior: Món intel·ligible.

- Camí costós: Fa referència a que no és fàcil arribar al coneixement de les idees, només els filòsofs poden i, per tant, han de ser els guies i els educadors dels altres homes perquè també puguin arribar-hi.

-Ombres: Representa el coneixement de les imatges (conjectura).

-Objectes transportats pels homes de l'exterior: Coneixement dels objectes materials (creença).

-Reflexos de l'aigua: Pensament discursiu.

-Sol: Bé (idea suprema).

Vídeo resum del mite de la caverna (en castellà).

1.5. Comentari de text: Primer fragment de Plató

1. Biografia de l'autor

PLATÓ

2. Idees principals

En aquest fragment, Plató, posa com a protagonista al seu mestre Sòcrates, tot explicant el seu mètode en primera persona. Sòcrates, partia de la idea de que ell no era savi, ja que no sabia res, però volia saber si n’hi havia algun. Per fer-ho, utilitzava la maièutica i la ironia, on anava a buscar a diferents persones considerades sàvies per la societat i per ells mateixos, i els començava a fer preguntes, fins que demostrava que aquells homes que eren considerat savi, no sabia res. Així, mica en mica, va anant descobrint “falsos savis”.

Finalment, Sòcrates va arribar a la conclusió de que ell era una mica més savi que aquests homes, ja que ell era conscient de que no sabia res i, els altres, no sabien res i, a més, s’equivocaven pensant que sabien alguna cosa. Per tant, Plató elogia al màxim al seu mestre, considerant-lo el més savi de tots.

3. Comentari

Com aquest text parla absolutament de Sòcrates, encara que està escrit per Plató, no podem observar en aquest moltes diferències entre ambdós filòsofs, però sí que podem comparar el mètode socràtic amb la doctrina més madura de Plató.

Al ser Sòcrates mestre de Plató, les dues doctrines tenen punts comuns, ja que els dos filòsofs creuen en l’existència de veritats absolutes, i basen el seu pensament en intentar trobar sabers universal però, metre que la tasca de Sòcrates es limita en el vessant ètic, Plató inclou una gran varietat de temes, entre els qual també es troba l’ètica.

També podem comparar la doctrina de Sòcrates explicada en el fragment amb Protàgores.

Pròtagores era un sofista, per tant, la seva filosofia es basava en l’escepticisme i, sobretot, en el relativisme. El sofista considerava que l’ésser humà era la mesura de la realitat, és a dir, que tal com se l’apareixen les coses, així són per a ell i, tal com se t’apareixen a tu, així són per a tu. Per tant, defensa el perspectivisme com a base de la realitat. En canvi, la base filosòfica de Sòcrates es basava en la cerca de sabers universals.

4. Títol

Elogi del mètode Socràtic en veu de Plató.

1.4. Comparació: Empèdocles, Anaxàgores i atomistes

El primer que podem dir és que tots són filòsofs presocràtics, postparmenidis i pluralistes, per tant, creuen que l'Univers està constituït per més d'un principi.

Empèdocles considerava que hi havia un tot perfecte i esfèric format per els quatre elements: aire foc, terra i aigua. A partir d'ells es pot formar qualsevol cosa, mitjançant l'amor (unió) i l'odi (separació) dels quatre elements, que són immutables i eterns, per tant, no han nascut ni moriran.

Anaxàgores també pensava que hi havia un tot etern però, segons ell, aquest estava format per les llavors, conegudes com homeomeries. Les llavors són l'origen de tot, són immutables i són presents a totes les coses, encara que només es manifesten les que són de l'element que constitueix la cosa.

En canvi, segons els atomistes, Leucip i Demòcrit, el tot eren els àtoms unes partícules indivisibles, que no es podien dividir, però si moure. Aquests també opinaven el seu principi era etern. Aquesta teoria defensa l'existència del no ésser, que correspon al buit on es mouen els àtoms.

En resum, els tres afirmen l'existència d'un tot etern format per més d'un principi, segons Empèdocles, els quatre elements (immutables); segons Anaxàgores, les homeomeries (immutables) i; segons els atomistes, els àtoms (es mouen en el buit).

1.3. Comentari de text: Text 7 de Parmènides

1. Biografia de l'autor

PARMÈNIDES D'ELEA

2. Idees principals.

En aquest text, Parmènides descriu l’ésser. L’ésser no ha nascut ni morirà, i que és únic. L’ésser no ha pogut néixer, ja que no es pot formar tot del no res, i no pot morir, perquè això suposaria una imperfecció i l’ésser és perfecte.

L’ésser no ha sigut ni serà, és el tot immutable i que és actualment.

L’autor remarca que no és pot passar del ser al no-ser, que el que és, és; i el que no-és, no és i no hi ha cap màgia ni fe que pugui canviar aquest fet.

3. Comentari

En aquest text, Parmènides ens descriu l’ésser. Segons ells l’ésser és el tot, un tot perfecte, actual, immutable... Segons ell l’ésser no ha pogut néixer ni morir, ja que del no res no es pot passar al tot i perquè l’ésser és perfecte i morir suposaria una imperfecció.

Podem comparar el pensament d’aquest filòsof amb un altre de presocràtic, Heràclit. Segons ell, també hi ha un únic principi, però aquest no és immutable, sinó que va canviant. Aquest principi està constituït per l’eterna lluita entre contraris, que dóna harmonia al nostre món. Parmènides critica aquesta teoria considerant que el tot és únic, i que aquells que pensen o confonen l’ésser i el no ésser són ignorants.

4. Títol

Característiques de l'ésser.

1.2. Comentari de text: Comparació d'Heràclit i Parmènides

1. Biografia dels autors.

HERÀCLIT D'EFES

PARMÈNIDES

2. Idees principals.

En el fragment d’Heràclit, el filòsof presocràtic exposa la seva tesi de la lluita de contraris. L’autor considera que l’Univers està constituït per un sol principi que no és immutable, sinó que va canviant. Aquests canvis són el resultat de la lluita entre contraris. Però aquesta “guerra” entre els oposats va seguint un ordre (lógos), que ens proporciona harmonia en el nostre món. Per tant, com diu Heràclit, la discòrdia suposa la justícia.

En el fragment de Parmènides, l’autor exposa la seva concepció sobre l’ésser i el no-ésser. Tot allò que podem pensar o expressar és, i tot allò que no podem pensar ni dir, no és. El filòsof presocràtic critica a les persones que consideren que l’ésser i el no-ésser és el mateix ja que, segons ells, només existeix l’ésser i aquest és l’únic principi. Si ens guiem per la raó, aquesta ens diu que l’ésser és únic i només ell ens pot portar a la veritat.

3. Comentari:

Ambdós filòsofs consideren que hi ha un sol principi, però Heràclit considera que canvia, i Parmènides que és immutable. Segons el primer, el tot ha d'anar canviant perquè hi hagi un equilibri entre els contraris. Per tant, si res no canviés, no tindríem justícia ni harmonia, seria un desequilibri, un "kaos".

Contrari a la seva posició, Parmènides, considera que el tot és immutable. Critica el pensament d'Heràclit, ja que opina que només hi ha un ésser, que és el que podem pensar i expressar, i el que no podem expressar ni pensar, no és, no existeix.

4. Títol.

L'Univers com una lluita de contraris o com un tot immutable?

1.1. Comentari de text: Fragment d'Anaximandre

1. Biografia de l'autor.

ANAXIMANDRE


2. Idees principals.

En aquest fragment Anaximandre, exposa la seva teoria on considera que l’arkhé és l’ápeiron. Considera que l’ápeiron és l’origen i el final de totes les coses, per tant, la natura (physis) és concebuda com un conjunt d’elements que neixen i es destrueixen contínuament mitjançant l’ápeiron, que és un cercle interminable. Amb això, el filòsof afirma que aquest arkhé és el que ens proporciona ordre en el nostre univers, el que compensa totes les injustícies que provoquem en aquest.

3. Comentari:

Com tots els filòsofs presocràtics, Anaximandre es va preguntar sobre el principi del tot. Segons la seva teoria, aquest árkhé era l’ápeiron. L’ápeiron era el que provocava el naixement i la mort de totes dels coses de la natura, formant així un cercle interminable que proporcionava ordre en el nostre univers i compensava la injustícia que provocàvem. Per tant, sense ápeiron no és possible el “kósmos”, sense ápeiron l’univers seria un “kaós”.

Podem comparar Anaximandre amb el primer filòsof conegut, Tales de Milet.

En primer lloc, podem dir que tots dos són filòsofs monistes, és a dir, que creuen que només hi ha un principi de la natura. Però, a diferència d’Anaximandre, Tales de Milet considera que l’arkhé era l’aigua. L’aigua era l’origen de tot ja que naixem en aigua, necessitem aigua per sobreviure, la calor dóna humitat... Totes aquestes observacions van ser les que van provocar que Tales la consideres com al principi del tot.

Encara que Tales fos mestre d’Anaximandre, aquest últim considerava que l’arkhé no era quelcom concret, ja que tenia límits, sinó que era quelcom abstracte que es repetia constantment.

4. Títol

L’ápeiron com a arkhé.

COMENCEM UN NOU CURS!

L'estiu ja s'ha acabat i ara ens toca cursar l'últim any en el centre, estudiant segon de batxillerat. És un curs dur i tindrem que esforçar-nos molt per poder arribar al nostre objectiu, per a mi, i per a molts dels meus companys, la universitat.

Si ens endinsem en l'assignatura de filosofia, aquest any és diferent de l'any passat; mentre que l'any passat estudiavem un vessant més ètic, aquest any estudiem els filòsofs que han hagut al llarg de la història i el seu pensament. Aquest temari m'agrada més que el de l'any passat, és més amè i, de moment, sembla més entenedor.

Així que, amb les piles carregades de nou, comencem un nou curs; el final d'un període de la nostra vida, però el començament d'un altre.

ÀNIMS A TOTS I A TOTES!

3.9. Power point del tema 11

Tema 11: La construcció filosòfica de la ciutadania

View more presentations from Lucia Alonso.

3.8. Comentari de text: Càlcul dels plaers i dels dolors

1. Biografia de l'autor

EPICUR

2. Idees principals
Aquest text parla sobre la felicitat de la qual afirma Epicur que s’aconsegueix fent una tria entre els plaers i els dolors, sempre amb impertorbabilitat. El filòsof defensa que el plaer es la base per aconseguir la felicitat, però per arribar a aquest hem de realitzar una tria. En aquesta elecció hem de tenir en compte que no tots els plaers ni els dolors son iguals, és a dir, que a vegades hem de evitar plaers que a la llarga podem resultar mals majors. Per tant no tots els mals han de ser evitables, ja que al final et poden fer arribar a un gran plaer que t’acosti més a la felicitat.
En conclusió, per ser feliç, cal saber elegir entre els plaers i els dolors calculant les possibles conseqüències, per tant, hem de triar amb seny.

3. Títol
La felicitat com a resultat de la tria de plaers.

4. Comentari
Epicur en aquest text defensa l’hedonisme i, més concretament, l’epicureisme, teoria filosòfica que argumenta que hem de saber quins plaers triar i quins evitar, per tant hem de triar amb seny.
Podríem comparar aquesta teoria amb l’opinió dels estoics i de Stuart Mill.
Per una banda, els estoics pensen que el destí condueix la nostra vida i, per tant, ens priva de llibertat externa. Per tant, creuen que per ser feliços hem d’aconseguir la pau interior i no deixar-nos corrompre pels factors externs. En canvi, Epicur considera que si que tenim llibertat per triar entre els plaers de la vida, però també defensa la impertorbabilitat com a base indispensable per assolir la desitjada felicitat.
Per últim, Stuart Mill, considera que no tots els plaers son iguals, donant importància als intel·lectuals, fet que demostra en la seva famosa frase: “És millor ser un ésser humà insatisfet que un porc satisfet, és millor ser Sòcrates insatisfet que boig satisfet”. En canvi, Epicur no diferencia entre plaers superiors i plaers inferiors, sinó que depenent de la situació i de les conseqüències es tria un plaer o un altre, i fins i tot, no triar cap.

3.7. Preguntes sobre la pel·lícula de Sartre

1. A quin corrent filosòfic pertany?
- Existencialisme.

2. Quina concepció de la llibertat defensa?
- Que tots els éssers humans som lliures sense excusa.

3. On va estudiar?
- En l’École Normale Supérieure de França.

4. Nom de la seva companya.
- Simone de Beauvoir.

5. Quin és el precedent filosòfic de Sartre?
- La fenomenologia de Husserl.

6. Què significa que l’existència és contingent?
- Que nosaltres estem en el món per casualitat, que no hem nascut perquè el món ens necessiti.

7. Títol de la seva primera novel·la important.
- La nàusea.

8. L’existència té sentit?
- El filòsof opina que la nostra existència no té sentit, depèn de nosaltres que tingui sentit.

9. Com es titula la conferència de Heidegger que el va influir?
- Què és la metafísica?

10. Títol de la seva revista.
- Les Tempes Modernes.

11. Quina és la seva posició sobre Déu?
- Deia que Déu no existia, ja deia que si Déu existia l’home no era lliure i si els homes tenen llibertat Déu no existeix.

12. Què significa l’infern són els altres?
- Significa que és millor estar sol, ja que gràcies als altres sentim vergonya, ja que sabem que els altres pensen en nosaltres.

13. Títol del llibre que marca la seva incursió en el marxisme.
- Crítica de la raó dialèctica.

14. Any que va rebre el premi Nobel. Perquè el va rebutjar?
- 1964, ja que pensa que l’èxit és el fi de la llibertat.

15. Per què va ser un inspirador de la revolta del 68.
- Perquè estava en contra de la repressió de l’estat.

16. Títol del diari extremista que va dirigir.
- La cause du peuple.

17. Què significa revolució perpètua?
- Has de revolucionar-te contínuament contra l’estat.

18. Què opina sobre el terrorisme?
- Que és la bomba atòmica dels pobres.

19. Què significa que pensava contra ell mateix?
- Que has de posar en dubte tot allò que t’han ensenyat.

20. Què significa que Sartre era una brúixola ètica?
- Que orientava a la gent cap al seu pensament filosòfic.

3.6. Definicions del tema 9

- Temperament: Conjunt de sentiments i passions, difícils de modificar.
- Immoral: Persona que sap diferenciar entre el bé i el mal i tria el mal.
- Virtut: Hàbit de comportament si ens predisposem a obrar bé.
- Consciència moral: Capacitat humana de diferenciar el bé i el mal.
- Responsabilitat: Capacitat dels éssers lliures i conscients que poden optar i tenen el coneixement necessari per ser els amos dels seus actes.
- Llibertat externa: Absència de coacció externa.
- Llibertat interna: Absència de coacció interna.
- Condicionament: No tenir una llibertat absoluta i total, però conservar la llibertat suficient com per saber-se responsable dels propis actes.
- Destí: Llei de l’univers segons la qual tot succeeix fatalment.
- Determinisme físic: Engloba tots els altres determinismes i defensa el principi de causalitat (tota causa té un efecte i tot efecte ve donat per una causa).
- Determinisme genètic: Corrent sociobiològic que veu en la dotació genètica de cadascun de nosaltres les nostres actuacions.
- Determinisme econòmic: Explica les diferents etapes històriques i defensa que el nostre comportament està donat pel lloc de la societat que ocupem.
- Existencialisme: Defensa que l’existència és anterior a l’esència.
- Indeterminisme: Afirmació radical de la llibertat.
- Racionalitat econòmica: Defensa que l’ésser humà sempre elegeix maximitzant beneficis i minimitzant costos.
- Autonomia moral: És quan el subjecte es dóna la llei a si mateix.
- Nivell preconvencional: Nivell de l’autonomia moral on la persona té per just el que satisfà els seus interessos.
- Nivell postconvencional: Nivell de l’autonomia moral on la persona distingeix entre les normes de la societat i els principis morals universals.
- Lògica de l’atenció: Defensa que la maduresa moral també ha de desenvolupar el sentir de la compassió i de la responsabilitat.
- Principi de responsabilitat (Hans Jonas): Denuncia la falsa idea de “progrés” sobre la qual estem construint la nostra civilització i defensa que hem de deixar a les generacions futures un món millor.

3.5. Pàgina 189: Recursos. Un dilema hipotètic

Desprès de llegir atentament aquest text, cal iniciar el debat (en petits grups o en tota la classe). És important assegurar-se bé d'haver comprès la situació de cadascun dels personatges. Les preguntes següents poden servir d’orientació per provocar, orientar o dinamitzar la participació.

· Heinz ha de robar el medicament? Per què o per què no?
- En un principi atracar i robar està malament, però aquest és un cas especial. Jo crec que la majoria de nosaltres obraríem així, a més, aquest home no ha obrat del tot malament, ja que abans de robar ha demanat i ha suplicat aquesta droga. Així que jo crec que l’ha de robar, ja que és la única forma de salvar a la seva dona.

· Si Heinz no estimés la seva dona, hauria de robar per ella? És Heinz responsable del que li passi a la seva dona? Per què o per què no?
- En teoria, encara que no l’estimi l’ha de robar. Encara que si no l’estima no té cap motiu afectiu per robar-lo. Però el fet de que necessita la seva ajuda i que va jurar davant l’església o la Constitució de protegir-la fins a la mort fa que cregui que ha de robar el medicament, per tant, n’és responsable.

· Té Heinz la mateixa responsabilitat amb la seva dona en el cas que no l’estimi? Per què o per què no?
- Com he dit en la pregunta anterior, el fet d’haver jurat a l’església o a la Constitució protegir-la fins a la mort li atorga una certa responsabilitat.

· Si suposem que la persona malalta no és la seva dona, sinó un estrany, Heinz ha de robar el medicament? Per què o per què no?
- En aquest cas, Heinz no té per que robar-lo, ja que no té cap afecte ni responsabilitat en aquest pacient, encara que es tracti d’un cas molt injust per al pobre pacient.

· La gent ha de fer qualsevol cosa per salvar la vida dels altres en qualsevol cas?
- Depèn de la situació i de les conseqüències que pugui aportar. Jo crec que per salvar una vida si que ens podem saltar determinades lleis, sempre que no afectin a la vida d’una altra persona. En aquest cas, jo ho veig bé.

· El fet que Heinz robi va contra la llei. Això fa que sigui moralment dolent? La gent ha de fer tot el possible per evitar anar contra la llei?
- Jo crec que el que està fent no és moralment incorrecte, ja que una vida està joc, la seva dona. Però aquest és una cas concret i extrem, per tant, considero que, tret d’un cas de màxim perill, no s’ha d’atemptar contra la llei.

3.4. Comentari de text: L'home, artífex de la seva pròpia vida

1. Biografia de l'autor

SÈNECA

2. Idees principals
Aquest text parla de la llibertat, de la qual afirma Sèneca que la podrem assolir sempre i quan no ens deixem corrompre per les coses externes i estranyes. També afirma que totes les persones tenim unes facultats corporals que ens ha proporcionat la natura i que, per tant, les hem d’aprofitar per viure una vida sense deixar-nos condicionar factors externs per poder centrar-nos exclusivament en la nostra persona i ser artífexs de les nostres vides.

3. Títol
Llibertat natural o corrupció externa?

4. Comentari
En aquest text Sèneca defensa que som lliures quan triem viure segons la naturalesa i no corromputs per els factors externs. Per tant, la llibertat es considerada com quelcom natural i totes les altres coses externes a ella, ens priven d’aquesta i ens allunyen de ser artífexs de les nostres vides. Amb això, l’ésser humà pot triar ser lliure (gaudint d’una vida benaventurada i natural) o no ser lliure (deixant-se corrompre per altres factors externs), per tant, té la llibertat de ser o no ser condicionat, és a dir, es lliure. No obstant, aquesta llibertat està condicionada.
Podríem comparar aquest punt de vista amb el determinisme que defensa que no som lliures, sinó que estem determinats per factors. A diferència del que pensa l’autor, aquesta teoria no ens considera lliures, ja que pensa que els factors externs ens determinen, en canvi, Sèneca opina que podem ser lliures de decidir ser artífexs de les nostres vides o de deixar condicionar-nos.

3.3. Pàgina 154: Exercici 2

2. Suposem que el diari del centre entrevista alguns alumnes sobre la opinió de l’Anna, candidata a delegada del curs. En les opinions següents fes la distinció entre bones raons, raons mediocres i aquelles que no constitueixen cap raó.

Alicia: I tant que la votaré. Sempre defensarà les coses en què creu.
- BONA.

Víctor: No obtindrà el meu vot. No té sentit comercial ni per vendre gelats.
- DOLENTA.

Nèstor: Em moro per votar-la! És guapíssima!
- DOLENTA.

Rosanna: Per què he de donar-li suport? Què ha fet per mi?
- DOLENTA.

Roser: No espera que la gent li digui què ha de pensar. Pensa per si mateixa.
- BONA.

Daniel: Per això mateix no la votaré, perquè no li importa el que pensen els altres.
- BONA.

Emília: No puc imaginar-me votant algú que porta mitjons blancs.
- DOLENTA.

Artur: Anna no és el seu nom de veritat. El seu nom real és Agapita. Imagina’t què s’ha pensat, intentant enganyar-nos. No puc suportar la gent cínica.
- MEDIOCRE.

3.2. Pàgina 154: Exercici 1

1. Indica si les raons següents són bones, dolentes o mediocres.

Filla: Mama perquè he de ser jo sempre qui despara la taula mentre el meu germà no fa res?
Mare: No t’adones que ell és un noi? Aquesta feina és de dones.
- DOLENTA.

Maria: Per què portes sempre aquests ninots als exàmens?
Joan: Perquè hem porten sort. En els exàmens de la primera avaluació els duia i vaig aprovar totes les assignatures.
- MEDIOCRE.

Telenotícies: Avui al matí Transilvània del Sud ha atacat Transilvània del Nord. La raó ha estat que Transilvània del Nord acumulava tropes a la frontera.
- MEDIOCRE.

Mafalda: Però... Per què he de fer-ho?
Mare: Perquè t’ho ordeno jo, que sóc la teva mare!
Mafalda: Si és qüestió de títols, jo sóc la teva filla! I ens vam graduar el mateix dia! O no?
- BONA.

3.1. Pàgina 153: Activitat 3

3. Justifica el tipus d’argument de les expressions següents i indica si tenen alguna fal·làcia. Justifica la resposta.

· Ningú no ha demostrat que no existeixin els extraterrestres; per tant, existeixen.
- Ad ignorantiam, és fal·laç.

· Ningú no ha demostrat que no existeixin els extraterrestres; per tant, probablement existeixen.
- Ad ignorantiam, és fal·laç.

· Per què Cervantes va escriure novel·les? Perquè era escriptor.
- Argument circular, no es fal·laç.

· Tothom diu que la lliga de futbol està trucada, per tant deu ser veritat.
- Ex populo, no es fal·laç.

· No et fiïs d’en Lluís, la seva germana no és sincera.
- Ad hominem, és fal·laç.

· Com és que insisteixes tant que no deixi els estudis, si tu els vas deixar i et vas posar a treballar als 16 anys?
- Ad hominem, tu quoque, no és fal·laç.

· Si faig el que vol el meu germà petit, la propera vegada hauré de tornar-li a fer-li cas. I així successivament. Sempre hauré d’acontentar-lo i això no pot ser. Per tant, és millor no atendre a les seves peticions des del principi.
- Pendent relliscós, és fal·laç.

· S’ha trencat la cama perquè ahir vaig desitjar que li passés una cosa dolenta.
- De la falsa causa, és fal·laç.

Argument Ad baculum

2.13. Comentari de text: La cultura com a activitat simbòlica

1. Resum de la vida del filòsof.

ERNST CASSIRER

2. Idees principals.

Aquest text parla de l'univers simbòlic, del qual afirma Cassier, que ja és inevitable en l'home i que no millora la nostra naturalesa, sinó que la deteriora. A més, cada cop que ens endinsem més en aquest ordit simbòlic, ens allunyem més de la realitat física. Per tant, a partir del llenguatge, l'art, la religió... hem creat un univers simbòlic del qual no podem fugir, ja que és l'únic mitjà que tenim per arribar a la realitat, que cada cop la percebem d'una manera més simbòlica.

3. Títol.

El deteriorament de la naturalesa humana a causa de la necessitat simbòlica.

4. Comentari.

Aquest text parla de l'ésser humà que ha desenvolupat un món simbòlic, del qual ja no pot fugir. Aquest simbolisme el necessita per poder expressar la realitat, que l'ha simbolitzat per tal de poder entendre-la millor. L' activitat simbòlica, s'ha anat desenvolupant de tal manera, que s'ha convertit en els límits de la nostra realitat. És a dir, per poder expressar i anomenar la realitat necessitem un conjunt de símbols que simbolitzin aquesta realitat, per tant, no podem conèixer sense simbolisme. Si ens concretem en el llenguatge, podríem esmentar la famosa frase de Wittgenstein: Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món. Amb aquesta última reflexió hem qüestiono: L'activitat simbòlica és un mitjà que ens permet conèixer la realitat, o simplement és una presó que ens allunya la realitat en la seva totalitat, i només ens mostra la vessant simbòlica d'aquesta?

2.12: Definicions tema 6

- Animal cultural: És la denominació de l’ésser humà, que és un animal peculiar amb una naturalesa biològica que s’obre a l’ordre cultural.

- Individualisme possessiu: Teoria basada en l'afirmació de que cada ésser humà és l’únic propietari de la seva persona i les seves capacitats i no deu res a la societat per elles.

- Sociabilitat natural (Aristòtil): Teoria que afirma que l'ésser humà és un animal polític que necessita la societat i la cultura per realitzar-se d'acord les seves capacitats.

- Estat de natura: Hipotètic estat originari, abans que l'ésser humà es sociabilitzés, en la qual l'individu gaudeix d'una llibertat absoluta.

- Guerra de tots contra tots: És un estat en el qual segons Thomas Hobbes, l’èsser humà es mogut per l’egoisme propi i està en lluita permanent amb els altres.

- Contractualisme: Teoria que defensa que l'ésser humà és sociable per naturalesa i la societat és fruit d'un pacte.

- Antropologia cultural: Estudi de la manera de viure dels diferents grups humans i l'evolució que han experimentat.

- Socialització primària: És la primera part del procés de socialització pel qual un individu interioritza la cultura de la societat en què viu, i es desenvolupa en el si de la família durant la primera etapa de la infantesa.

- Socialització secundària: Procés pel qual s’interioritzen "mons constitucionals" que contrasten amb el "món de base" que hem adquirit en la socialització primària.

- Cultura: Conjunt d’artefactes, idees, valors, tradicions i consum que un determinat grup accepta com a pròpies.

- Subcultura: Diferents formes de viure la cultura que no posen en qüestió la cultura hegemònica.

- Contracultura: Moviment de rebel·lió contra la cultura hegemònica que presenta un projecte de cultura i societat alternatives.

- Nous moviments socials: Moviments originats pels grups socials alternatius, que responen al buit que moltes persones senten davant un futur incert, l’objectiu dels quals és torbar un sentit a l’existència per diferents mitjans a través de les noves tecnologies, sobretot l'ordinador.

- Civilització (Huntington): Agrupació cultural de més abast, el nivell d'identitat cultural més ampli que pot distingir un ésser humà d'un altre.

- Etnocentrisme: Pensament que analitza les cultures des del punt de vista de la pròpia cultura, que és la mesura per valorar als altres.

- Relativisme cultural: Proposa analitzar les diverses cultures des dels seus propis valors i no des d'una cultura aliena.

- Interculturalisme: Parteix del respecte a les altres cultures i propugna la trobada entre les diferents cultures en condicions d' igualtat.

- Multiculturalisme: Presència de diferents cultures en un mateix territori.

- Universalisme: Defensa que hi ha una moral mínima entre les diferents cultures, que inclou uns valors compartits, com pot ser el respecte als drets humans, la llibertat, la igualtat, l'actitud dialogant...

- Aporofòbia: És el rebuig i el menyspreu envers el pobre.

2.11. Pàgina 133: Qüestió 3

3. Analitza el contingut de les afirmacions següents (el problema que plantegen i les actituds que expressen) i indica com les valoraria algú que assumís una actitud intercultural.

- Jo et tolero, admeto que les coses les entenguis així, però cadascú a casa seva.

La persona que ha dit això té una actitud pròpia del relativisme cultural. En aquesta frase es contradiu una mica: diu que el tolera i l'accepta però, al mateix temps, l'està expulsant. Aquesta persona hauria d'assumir que, avui en dia, ens trobem davant una societat multiculturalista que hem d'acceptar i respectar. Per fer-ho hem d'establir un diàleg amb les diferents cultures i cedir una mica per arribar a un consens.

- Els immigrants que viuen al nostre país han d'acceptar totes les nostres formes de vida.

La persona que ha dit això admet que directament no accepta als immigrants, per tant, té una actitud etnocèntrica, sobretot racista. Aquest individu no accepta el multiculturalisme en el seu país i, per tant, és un racista. Ha d'assumir que vivim en una societat multicultural i, per tant, s'ha d'arribar a un consens on tots hem de cedir una mica, tant els immigrants, tant els habitants del país.

- És normal que apareguin barris aïllats de gitanos, perquè són gent amb una forma de vida pròpia; no hi veig res de negatiu.

Aquesta persona no accepta una societat multicultural, defensa que cada cultura ha d'estar en territoris diferents, ja que tenim maneres de viure i de pensar diferents, per tant defensa el relativisme cultural. Davant d'això jo li diria que el multiculturalisme és una realitat, que quan abans s'accepti millor. A més, si totes les cultures cedim una mica podríem, no només establir una bona convivència, sinó també millorar la nostra cultura i aprendre de les altres.

- Com han de tenir feina els immigrants si no en tenim nosaltres!

Aquesta persona té una actitud etnocèntrica respecte als immigrants. Els immigrants, encara que no tinguin la mateixa cultura que nosaltres, tenen les mateixes capacitats per al treball. A més, els hem d'acceptar i els hem d'integrar com si es tractés d'un de nosaltres. Hem d'aconseguir una bona convivència entre totes les cultures i, per això, hem de cedir tots.

- És impossible entendre's amb els paios!

Aquí tenim un altre exemple de relativista, ja que defensa que el diàleg amb els paios és impossible. No és impossible, el que passa es que tenen algunes diferències respecte a la nostra cultura; però això no ha de suposar cap problema, ja que si establim un consens mitjançant un diàleg entre les diferents cultures, podem entendre'ns i conviure tots en un territori.

- Si al seu país no hi estan bé, és culpa seva. Què podem fer-hi nosaltres?

Per últim, aquesta persona és racista i també una mica aporofòbica, ja que considera que aquests immigrants són pobres, i els rebutja per la seva raça i els seus recursos econòmics. No és culpa seva si es seu país està passant un mal moment o allà no poden aconseguir el suficient per viure. Ells venen aquí en busca d'oportunitats i d'una vida benestant, que és el que els hem d'oferir.

2.10. Redacció: Com han de conviure les diferents cultures en un mateix territori?

Aquesta pregunta, com moltes altres, es pot respondre amb una sola paraula: RESPECTE. És a dir, que tant els habitants propis d’un territori, tant els immigrants, poden mantenir la seva cultura sempre i quan no afecti o molesti a la cultura dels altres. Per exemple, a mi no em molesta que construeixin mesquites per resar, però en canvi si que em molesta si aquesta mesquita es construeix a partir dels meus impostos. Per tant, tampoc estic d’acord amb el fet de que algunes persones, pel simple fet de ser habitants d’un territori, imposin la seva cultura a la gent immigrant o simplement la menyspreïn. Jo crec que abans de ciutadans o immigrants, som persones: tots hem de tenir el dret a ser respectats siguem de la cultura que siguem. A més, no hi ha una cultura més important que les altres.
En conclusió, si volem aconseguir aquesta convivència hem de basar-nos en el respecte i en la dignitat de totes les persones que ocupen el territori, però el problema és que molta gent no vol aconseguir aquesta convivència, i si tots no hi estem d'acord mai la podrem assolir.

2.9. Pàgina 130: Activitats del document 6

• Què entén l'autor per civilització?

És la eina que permet als homes educar-se i culturitzar-se, de tal forma, que l'home abandona el seu salvatgisme.

• Quina és la contribució de la ciutat a la civilització?

És el lloc on cada civilització es desenvolupa, adquirint més cortesia, refinament i diàleg; que proporciona llibertat a cadascun dels homes pertanyents a la civilització.

• Busca informació sobre quatre ciutats que hagin estat influents en diferents èpoques històriques i indica quina ha estat la seva contribució específica.

- ROMA: Entrada de l'Humanisme.

- ATENES: Apareixen les primeres ciutats estat.

- MILET: Iniciadora de la filosofia occidental.

-JERUSALEM: Ciutat més representativa del cristianisme i judaisme.

2.8. Comentari de text: La cultura com a manera de viure

1. Resum de la vida del filòsof.

ASHLEY MONTAGU

2. Idees principals

Aquest text parla de la cultura, la qual és definida com un conjunt de característiques que cada territori desenvolupa, com pot ser la llengua, les creences, els valors... i que, per tant, ens situa a cada persona en el món. També explica que la cultura és una creació antropològica que cada territori ha desenvolupat d'una manera diferent i, per tant, cadascú de nosaltres té la seva. Per últim compara la cultura amb una eina que amplia la nostra vida.

3. Títol

La cultura, una eina que ens situa en el món.

4. Comentari

Aquest text defineix la cultura en la seva totalitat, és a dir, defineix la cultura tant des del punt de vista material, com el mental. També argumenta que la cultura és una creació de l'home que transcendeix del món físic i, al mateix temps, actua com a eina d'adaptació a aquest entorn físic. Aquest text també es refereix a l'ésser humà, tant des del punt de vista individual, ja que diu que cada persona té la seva cultura; com col·lectiu, ja que defineix que la cultura són uns costums i característiques pròpies d'un territori, és a dir, d'un conjunt de persones.
En conclusió, amb totes idees que ens proporciona el text podem crear dues definicions: una per la cultura i una altra per l'home. La definició de cultura és: Creació antropològica pròpia d'un territori, que inclou els costums, les eines, les creences... pròpies d'aquest i, serveix per adaptar-nos en el medi físic i, al mateix temps, en la societat. Per una altra banda, la definició d'home seria: Animal cultural i social.

2.7. L'antropologia cultural o social

L'antropologia cultural és la branca de l'antropologia que estudia l'home com a ésser cultural, entenent com a cultura tot el que l'home fa sobre la natura: eines, oficis, pràctiques, roba, cases, religions, música, relacions socials, etc.
En un principi l'antropologia no feia distincions entre física i cultural, tot es basava en les Lleis evolucionistes de Charles Darwin i estudiaven les cultures subdesenvolupades. Pensaven que el desenvolupament d'una cultura respecte les altres s'explicava pel volum cranial dels seus habitants, tal com deien haver demostrat experimentalment.

Corrents
Etnocentrisme: manera d'entendre les cultures prenent com a base que la pròpia és la millor i la més evolucionada, i que els elements d'altres cultures que divergeixen de la nostra són dolents, arcaics, salvatgistes, ... Fou el primer corrent d'antropologia cultural que va aparèixer, però entrà en crisi amb l'arribada de l'antisemitisme ja que conduïa fàcilment al racisme i els donava la raó.
Relativisme cultural: manera d'entendre les cultures proposada per Franz Boas que exposa que els elements d'una cultura s'han d'enquadrar en relació a la cultura en qüestió i no es poden comparar amb elements d'altres cultures són diferents, però igualment vàlids i amb la seva lògica.

Claude Lévi-Strauss (pronunciació francesa en AFI: [klod levi stʁos]) (Brussel·les, 1908 - París, 2009) fou un antropòleg francès. Professor de sociologia a la universitat de Sao Paulo de 1935 a 1939, s'interessà per les poblacions indígenes de Brasil i realitzà diversos treballs de camp entre els indis bororo i nambikwara. Al 1959 va ocupar la càtedra d'antropologia social al Col·legi de França, que va mantenir fins la seva jubilació al 1982. Teòric destacat de l'estructuralisme, fou el seu introductor al camp de l'antropologia cultural i social, tingué també una gran influència per a pensadors com ara Roland Barthes, Michel Foucault, Jacques Derrida, Jacques Lacan o Judith Butler.

James George Frazer (Glasgow, 1 de gener de 1854 – Cambridge, 7 de maig de 1941), antropòleg escocès, fou dels primers estudiosos moderns sobre màgia, mitologia i religió comparada.
Frazer va dur una vida aïllada i tranquil·la, i malgrat la ceguesa que va patir des de 1930, aquesta rutina li va permetre escriure una impressionant quantitat d'estudis, mentre exercia la docència. Va rebre el títol de Sir i va ser membre de la Royal Society.

Jordi Sabater i Pi (Barcelona, 2 d'agost de 1922 – Barcelona, 5 d'agost de 2009) fou un primatòleg català, especialista mundial l'estudi de l'etologia i l'etnologia. Fou el primer en descriure noves espècies i el descobridor de diversos comportaments culturals a diverses espècies. L'any 1966 va trobar Floquet de Neu, un goril·la albí molt rar que va transportar al Zoo de Barcelona on fou un dels animals estrella.

2.6. Pàgina 120: Preguntes del document 1

• Quines idees exposades en el text et semblen encertades i quines no? Per què?

Jo estic d'acord amb el text quan diu que cadascun de nosaltres és lliure de decidir si es vol relacionar o no i, si és així, pot decidir amb qui vol relacionar-se. També estic d'acord amb que tota persona té el dret a tenir un treball, on pugui demostrar les seves capacitats i pugui tenir, així, una vida benestant.
En canvi, considero que entre aquestes propocisions hi ha aspectes molt radicals, amb els que no hi estic d'acord. Per exemple, l'ésser humà no pot fer sempre el que vulgui, també ha de respectar la llibertat dels altres. Tampoc hi estic d'acord quan diu que la societat humana consisteix en una sèrie de relacions mercantils, jo penso que encara que el mercat forma part de la cultura, la cultura inclou moltes més coses: literatura, art, gastronomia, llengua...

• Creus que l'individualisme possessiu està vigent avui en dia? En què ho notes?

Encara que hi ha moltes lleis en les que s'intenta que tothom sigui tractat amb respecte i dignitat, hi ha moltes persones que només es preocupen per elles mateixes i, a vegades, han d'atemptar contra la llibertat dels altres per aconseguir les seves metes i, fins i tot, per sentir-se més importants.
També hi ha altres persones que directament no respecten la societat i la cultura: fan pintades en edificis importants i culturals, roben objectes que representen molt per a una nació, atempten contra la vida dels representants o personatges més importants d'una cultura o civilització...
Tot això ens mostra que l'ésser humà mira abans per si mateix que pels altres i, per aquest motiu, si no haguessin pactat unes lleis, ens hauríem acabat extingint.

2.5. Comentari de text: Verificabilitat i falsabilitat

1. Resum de la vida del filòsof

KARL POPPER

2. Idees principals

Aquest text de Popper parla sobre la verificació i la falsació dels enunciats científics, donant prioritat a la falsació; per tant, estableix una relació asimètrica entre aquests dos conceptes. Aquest autor considera que un enunciat serà científic si, en comptes de verificar-se, es pot falsar mitjançant dades y aportacions comprovades empíricament. En conclusió, Popper argumenta que no és possible conèixer la veritat dels enunciats científics si no és mitjançant la falsació d’aquest.

3. Títol

Asimetria entre la verificabilitat i la falsabilitat.

4. Quin mètode utilitza l'autor? Compara'l.

L’autor en aquest text defensa clarament el falsacionisme, ja que defensa que una teoria és científica si aquesta es pot refutar. Per tant, per arribar a conèixer la certesa d’un enunciat s’ha de falsar mitjançant l’experiència empírica.
Aquesta teoria la podríem comparar amb l’inductivisme, una teoria que s’oposa a la defensada per l’autor. La concepció inductvista considera que la ciència és un coneixement cert i fiable, i que els seus enunciats deriven dels fets empírics. Per tant, afirma que per què un enunciat sigui científic s’ha de poder verificar, és a dir, que s’ha de poder verificar mitjançant els fets de l’experiència.
També podem comparar aquesta teoria amb la teoria proposada per Kuhn. Aquesta teoria no es basa només en els aspectes lògics i empírics, com fa el falsacionisme, sinó que defensa que els enunciats científics també han de considerar els aspectes històrics i sociològics que envolten a l’activitat científica.

2.4. Definicions del tema 2

- Coneixement: Resultat de l’acció de conèixer.

- Ultimitat: És una de les característiques bàsiques de la metafísica, que intenta arribar a les qüestions últimes, a aquelles la resposta de les quals no admet seguir preguntant més.
- Subjecte: Protagonista de l'acció de conèixer
- Creença: Estat de coneixement en que el subjecte està convençut de que és cert el que pensa, però no pot adduir una justificació vàlida per convencer als altres.
- Interès emmancipador: Interès de conèixer per alliberar els éssers humans de la dominació i la repressió.
- Raó teòrica: S’orienta cap a la contemplanció del món, és a dir, cap al coneixement de la realitat, intentant desxifrar-la, explicar-la i comprendre-la.
- Dogmatisme: Manifest de l'actitud ingènua dels que estan segurs de conèixer, ja que presuposen la capacitat de les nostres facultats cognoscitives.
- Escepticisme: Considera impossible obtenir coneixements fiables, ja que afirma que no podem arribar al coneixement autèntic de la veritat.
- Perspectivisme: Defensa que sí que es pot arribar al coneixement de la veritat, conjugant totes les perspectives.
- Realisme: Teoria que defensa que la realitat existeix independentment del subjecte i el subjecte la pot conèixer tal com és.
- Idealisme: Teoria que afirma que sense subjecte no hi ha realitat, que la considera una construcció mental.
- Noema: Objecte de la consciència.
- Prejudici: Judicis previs que hem adquirit per educació i que condicionen la nostra visió del món.
- Ignorància: Estat de la ment en que s'admet el desconeixement sobre un assumpte determinat.
- Autoritat: Criteri de la veritat que defensa que una afirmació s’accepta com a certa perquè prové d’algú a qui es concedeix expert en la matèria.
- Veritat com a correspondència: Teoria que entén la veritat com una relació entre el subjecte i l'objecte anomenada correspondència.
- Criteri contextual: Considera que res és cert o fals aïlladament, ja que el que importa és el tot i no les parts.
- Utilitat: Considera que és verdader allò que és útil.
- Consens: Acord entre un determinat grup de persones sobre un tema concret.
- Contingència: Realitat que és actualment, però podria deixar de ser o no haver estat mai.
- Realitat virtual: Conjunt de percepcions i sensacions generades amb l'ajuda d'un suport tècnic o aparell.

2.3. Pàgina 51: Activitat 7

7. Són reals o semblen reals? En quin sentit són aparença o realitat? Justifica la resposta.

- Un triangle equilàter: És una realitat necessària, ja que els seus angle sempre sumen 180º.

- La mort: La nostra mort per a nosaltres mateixos no és real, ja que no hi ha més realitat que la nostra vida. En canvi, per als altres es una realitat, ja que la poden veure.

- Que hem toqui la loteria en el sorteig del mes que ve: És una realitat possible, però poc provable.

-Lara Croft: És una aparença, ja que és un personatge virtual.

-Napoleó Bonaparte: Va ser real, però ja no és real perquè no existeix.

- Un miratge: No és real, és una aparença, ja que és el producte de la meva imaginació.

- Una flor de plàstic: És una realitat sensible, no és una flor, però és un plàstic.

- Els records de l'estiu: No són reals, ja que són imatges del passat que recrea la ment i, per tant, són una aparença d'una realitat passada que, per tant, ara no és real.

- El meu aprovat: És una realitat psíquica, ja que no és pot percebre però saps que estàs aprovat.

- L'alegria per l'aprovat: Si aquesta alegria és certa aquest enunciat és real, però la meva alegria com a tal no és real, ja que no es pot percebre.

- El somni d'aquesta nit: És una realitat psíquica, ja que el fet que estic pensant és real, per tant,és una realitat interna o intramental.

- Els amics del xat: El xat és una realitat virtual, mentre que aquests amics són aparents, ja que no és un amistat real.

- La meva imatge en un mirall: És una aparença, ja que no és la meva veritable imatge, sinó que és el reflex d'aquesta.

- El que sento en veure una pel·lícula: Només és una aparença, ja que els sentiments no es poden percebre.

- Una pel·lícula: És una aparença, ja que en realitat és una seqüència d'imatges.

2.2. Comentari de text: Veritat, realitat, concordança

1. Resum de la vida del filòsof.

MARTIN HEIDEGGER

2. Idees principals.

Aquest text parla de la veritat i de la realitat. Aquests dos conceptes moltes vegades es confonen, per això Heidegger els diferencia. Defineix com a veritat a allò que fa que quelcom sigui cert. Per exemple, si jo dic que m’agrada alguna cosa i és veritat, l’enunciat és cert. També afirma que si quelcom no és cert, no és veritable tampoc, ja que només és una aparença. Per tant, la veritat i la realitat mantenen una concordança, ja que si una cosa no és verdadera no pot ser certa, i a l’inrevés.

3. Títol

La concordança entre la veritat i la realitat

4. Funció de la veritat i de la realitat

Heidegger, en aquest text, diferencia els conceptes de veritat i realitat, dos conceptes que la gent sol confondre. Afirma que la veritat és allò que fa cert quelcom que és cert, per tant, la seva funció és comprovar que allò que és cert, és cert perquè és veritable. Per exemple, si jo dic que estic contenta i la meva alegria és veritable, allò que he dit és cert. Però també afirma que si una cosa no és certa no és real, per exemple, si jo dic que és cert que estic contenta però no ho estic, aquesta frase principalment és falsa, però tampoc és verdadera perquè la meva felicitat no és veritable sinó que és una aparença. Per tant, aquests dos conceptes han de concordar perquè puguem dir si quelcom és cert o no ho és.

5. Quin criteri defensa? Compara’l amb altres.

El criteri de veritat que defensa l’autor en aquest text és la correspondència entre el pensament i la realitat, ja que defensa que el que pensem o qualsevol enunciat serà cert si quan el comprovem o l’analitzem concorda amb la realitat empírica.
Aquest criteri el podem comparar amb la coherència lògica, que s’encarrega de comprovar si els enunciats són certs i aquests enunciats provenen d’altres ja comprovats, per tant, és el criteri emprat en les ciències formals. En canvi, la correspondència entre el pensament i la realitat intenta saber si algun enunciat és cert comprovant-lo mitjançant la realitat empírica, per tant, és el criteri emprat per les ciències naturals.
També el podríem comparar amb l’autoritat, que accepta quelcom com a cert perquè confiem en la persona que ho diu o perquè el considerem un expert de la matèria. Però aquest raonament no és suficient per al criteri que defensa l’autor, ja que no es refia dels enunciats i, per això, els ha de comprovar empíricament.

2.1. Redacció: Realisme o idealisme?

El nostre sentit comú respondria a aquesta pregunta donant suport al realisme. Jo puc captar quelcom, perquè aquest objecte existeix. Per tant, afirmaríem que encara que jo no pugui captar aquest objecte, aquest objecte continuaria existint i el podrien captar altres subjectes igual que jo. Amb això, aquest model de coneixement afirma l’existència de la realitat, que nosaltres, per unes circumstàncies o unes altres, podem captar o no captar, però no obstant, existeix.

Però com sabem que quelcom existeix si nosaltres no l’hem captat i ningú ens ha dit que existeix? Si jo no sé que existeix, per a mi aquest objecte no existeix, encara que qualsevol altre persona l’hagi captat i conegui aquest objecte. A més, tampoc hi ha una sola realitat, és a dir, cadascú capta la realitat de formes diferents, i no obstant totes són certes, però cap és la veritable realitat com a tal. En conclusió, jo considero més coherent afirmar que la realitat depèn del subjecte en comptes del propi objecte, ja que si jo no he captat quelcom no sé que existeix, per tant, no hi ha realitat si jo no la conec.