Un dolç comiat

Agredolç.
Si hagués d'escollir amb un mot com em sento, probablement triaria aquest.
El Sant Andreu ha estat una important part de la meva vida i del meu cor durant ni més ni menys que 15 anys. Per una banda, hem sento molt feliç d'acabar ja aquesta etapa i d'estudiar el que realment vull i, també, conèixer persones noves. Però, per una altra banda, la petjada que m'ha marcat el Sant Andreu serà díficil, millor dit, impossible d'oblidar i, el fet d'abandonar-lo no només em provoca tristesa, sinó que també una mica d'inseguretat.
En aquesta escola hem viscut moments bons i dolents, però és curiós que, quan estàs a punt de marxar, només recordes els bons: els musicals, les excursions, els riures als passadissos i al pati, els comentaris espontanis durant la classe i, encara que molts no ho reconeguem, també hem gaudit de lliçons molt interessants.
Pel que fa aquests dos últims anys, puc dir que encara que han sigut molt durs, he conegut persones meravelloses i, a més, en aquesta etapa molts hem madurat i això ha servit per establir relacions més bones amb els professors i crear un millor ambient a la classe.
Per últim, ja que és un blog de filosofia, m'agradaria fer una menció a aquesta assigantura. Si sóc sincera, a primer no m'agradava molt però, aquest any he trobat que m'ha agradat bastant. Amb aquesta, m'he topat amb diverses qüestions de les que m'he plantejat al llarg de la meva vida, que han respòs diversos filòsofs, uns amb més coherència que d'altres, i que han fet que s'obrissin petits debats interessants a la classe.
Finalment, ja l'únic que puc dir és:
ADÉU, ADÉU, SANT ANDREU!

NIETZSCHE

Friedrich Nietzsche és un dels filòsofs que entren a selectivitat però que no hem pogut penjar cap activitat d'ell per falta de temps. Per aquest motiu, perquè trobo que és molt interessant i, a més, degut a que és el que va per davant de la meva enquesta amb un 61% (de moment); he decidit deixar un enllaç amb una pàgina on es mostra la seva biografia i la seva filosofia.

NIETZCHE (cliceu al enllaç)

3.9. Comentari de text: Fragment de l'Utilitarisme

1. Idees principals

En aquest text, Mill, parla sobre la felicitat des de la seva visió utilitarista. El filòsof considera que aquells qui estan més ben dotats intel·lectualment no poden assolir plenament la felicitat ja que mai acaben d’ésser satisfets del tot. En canvi, els éssers que aspiren a poc, poden aconseguir més fàcilment ser feliços. No obstant, l’autor argumenta que és millor no arribar a ser plenament feliços, però ser-ne conscients, que no pas ser feliços però ser uns inconscients.

2. Títol

Felicitat fàcil o intel·ligència?

3. Anàlisi

En aquest fragment del segon capítol de l’utilitarisme Mill distingeix dos tipus de persones segons la felicitat que poden assolir. Per una banda, trobem als inconscients, persones que tenen molt poques aspiracions intel·lectuals i que, d’aquesta manera, necessiten menys coses per ser felices, per tant, poden arribar a la felicitat fàcilment. En canvi, en l’altra banda, trobem a les persones que tenen més coneixement i que tenen unes aspiracions més altes i , per aquest motiu, és més difícil que aconsegueixin la felicitat.

Davant d’això l’autor afirma que prefereix ser conscient i tenir coneixements però no ser plenament feliç, que ser un inconscient feliç, ja que almenys el que no és plenament feliç sap perquè no ho és.

4. Comparació

Podem comparar aquest text amb Kant, ja que aquest autor deia que la moral havia de ser buida, ja que no s’havia de perseguir una finalitat (com és el cas de la felicitat) sinó que els homes havien d’actuar per deure. En canvi, Mill considera que tots els homes perseguim la felicitat.

3.8. Power point: La moral kantiana

La moral

View more presentations from Lucia Alonso.

3.7. Kant: Síntesi entre l'empirisme i el racionalisme

Kant, pel que fa el tema del coneixement, fa una síntesi entre algunes idees empiristes i d'altres racionalistes.

Aquest filòsof inicia la seva teoria amb la idea principal empirista: Tot coneixement s'inicia a partir de l'experiència. No obstant, l'autor la conclou amb un punt a favor cap el racionalisme afegint que, encara que tot coneixement s'iniciï amb les dades que obtenim a partir dels sentits, aquests no ens proporcionen coneixements certs i fiables, sinó que és la part universal i necessària de la nostra ment la que ho aconsegueix.

A partir d'aquí, Kant distingeix entre los conceptes:

- A priori: Part universal i necessària que ens proporciona coneixements vàlids (racionalisme).

- A posteriori: Part que depèn de l'experiència, no ens proporciona ni universalitat ni validesa (empirisme).

Vídeo resum del pensament de Kant (està en anglès)

3.6. Diferències entre Kant i Aristòtil

Si observem la teoria del coneixement d'ambdós filòsofs, podem veure que tenen un pensament molt similar, per tant, considero més interessant establir aquesta diferència en la part moral, que és on es veuen unes teories molt més oposades.

Pel que fa la moral aristotèlica, podem veure que es tracta d'una moral teleològica, que defensa clarament que tot ésser humà persegueix un fi (la felicitat). Per tant, hem de dedicar la nostra vida en fer tot el possible per assolir-lo.

En canvi, Kant proposa una moral buida de contingut, sense una llei moral establerta i fa una crítica de les anteriors morals (incloent la d'Aristòtil). Aquest filòsof defensa que la conducta d'un mateix no ha de ser marcada per una llei pactada i imposada, sinó que cadascú de nosaltres ha d'actuar pel seu sentit del deure.

En aquesta imatge podem veure un home ajudant per deure.

3.5. Comentari de text: Realitat exterior

1. Idees principals

En aquest text, Hume, parla sobre l'existència dels cossos. L'autor parteix de la idea de que la ment humana és limitada. Tot els nostres raonaments parteixen de l'experiència en forma de percepcions. Però, no obstant, com sabem que realment no existeixen els cossos? Hume afirma que, com la nostra capacitat intel·lectual és limitada, no podem saber si existeixen o no, per tant, són simples objectes de creença.

2. Títol

Les percepcions, l'únic que podem conèixer.

3. Anàlisi

En aquest text, Hume parla sobre l'existència dels cossos. L'autor inicia el text amb cert escepticisme, considerant que la ment humana és limitada, és a dir, que no ho podem conèixer tot. A partir d'això, l'autor inicia la reflexió sobre l'existència de la realitat partint de l'escepticisme. Tot el que sabem, prové de les percepcions que ens proporcionen els sentits, però això no demostra en cap moment que els cossos existeixin. Amb això, Hume no diu que no existeixen, sinó que no podem trobar cap justificació vàlida que ho permeti afirmar.

En conclusió, no podem saber si els cossos existeixen ja que la nostra capacitat mental és limitada, per això només podem dir que els cossos són objectes de creença.

4. Comparació

Podem comparar aquest text amb Descartes. Descartes, a diferència de de Hume, afirma l'existència dels cossos basant-se en la seva causa. Desprès d'una comprovació metòdica arriba a ala conclusió de que els cossos existeixen perquè ells mateixos en són la causa. En canvi, Hume no només rebutjaria l'afirmació de l'existència dels cossos, sinó que també la del principi de causalitat.

També el podem comparar amb Aristòtil, que afirma que la realitat exterior també existeix, ja que és l'únic que coneixem amb certesa. Hume, en canvi, diria que només coneixem les percepcions, per tant, que no es pot conèixer l'existència dels cossos.

3.4. Comentari de text: Crítica al principi de causalitat

1. Idees principals

En aquest text, Hume ens parla sobre el passat i el futur, dels quals afirma que no mantenen cap relació. L'autor afirma que aquesta dependència que establim és deguda al costum que provoca, no podem afegir cap argument vàlid que la mostri.

Per tant, Hume la classifica com una qüestió de fet, que només pot ser provada amb l'exepriència. Encara que observem mil vegades un fet A i un fet B, mai podrem afirmar que hem vist una relació entre aquests, només hem vist els fets.

2. Títol

La causa com a costum

3. Anàlisi

En aquest fragment de l'Investigació sobre l'enteniment humà, Hume ens parla sobre el passat i futur. Molta gent creu que fets passats actuen com a causes de fets futurs. El filòsof critica aquesta relació afegint que no existeix, que només l'establim pel costum.

Per exemple, si jo llanço un bolígraf cap amunt, tothom s'espera que caigui al terra, però tanmateix pot ser que algú l'agafi abans de que es produeixi el contacte, com que les mateixes forces que han actuat en altre moment sobre el cos (gravetat) actuïn d'una altra manera o deixin d'actuar. Per tant, no podem afegir cap afirmació que ens permeti donar suport a aquest principi de causalitat ja que, encara que observem milers de cops un fet A passat i un fet B futur, mai podrem dir arguments vàlids que defensin aquesta relació mitjançant l'experiència.

4. Comparació

Podem comparar aquest text amb Descartes i Sant Tomàs.

Pel que fa el filòsof racionalista, defensava el principi de causalitat com a relació d'idees més sòlida.

En canvi, Sant Tomàs va utilitzar aquest principi per demostrar l'existència de Deú on era la causa de cinc fets del món.

Com a contrast, Hume, com hem pogut veure, fa una gran crítica a aquest principi.

3.3. Comentari de text: Fragment 4 de Hume

1. Idees principals

En aquest text, Hume, ens parla de dos tipus d'objectes de la raó humana: les relacions d'idees i les qüestions de fet.

Les relacions d’idees són les que correspone

n a les veritats matemàtiques, per tant, a les afirmacions lògiques i inductives. Són necessàries, fet que l’autor demostra amb l’exemple d’un triangle, encara que no n’hi hagués cap, el quadrat dels seus catets seria igual al de la seva hipotenusa.

En canvi, les qüestions de fet són les que provenen d’allò que percebem. A diferencia de les anteriors, la seva oposició implica una contradicció i, per tant no són necessàries.

2. Títol

Objectes de la raó humana.

3. Anàlisi

En aquest text Hume ens parla de dos tipus d'objectes de la raó humana: les relacions d'idees i les qüestions de fet.

Les relacions d’idees són les que corresponen a les matemàtiques i a la lògica, per tant, que és basen en la inducció. Són veritats necessàries, ja que no depenen de l’experiència i, per tant, els seus contraris donen lloc a contradiccions. Per exemple, no podem dir que un quadrat té quatre costats, perquè aleshores allò de quatre costats no seria un quadrat. A més, encara que no percebi el quadrat, aquest seguirà tenint quatre costats.

Per una altra banda, les qüestions de fet són aquelles que captem amb els sentits, per tant, depenen completament de l’experiència. Això fa que no siguin necessàries, ja que no tenim seguretat de que una cosa sigui igual de com la hem percebut anteriorment. Per tant, els seus contraris no donen lloc a contradiccions, ja que

podem dir tant que demà sortirà el Sol, com que no sortirà i això no suposa cap contradicció.

4. Comparació

Podem comparar amb les veritats de fet i les de raó de Leibniz, que presenten les mateixes característiques que les de Hume.

Les matemàtiques corresponen a les relacions d'idees.

3.2. Comentari de text: La identitat personal

1. Idees principals

En aquest text, Hume ens parla de la idea de substància, a la qual critica. Per parlar d'aquesta, diferencia entre la idea de substància material i la idea de substància com a subjecte. Pel que fa el jo o l'ànima, l'autor considerava que Descartes s'equivocava considerant a aquesta com a substància o com a essència, ja que defensa que el nostre jo és un conjunt de percepcions unides per la imaginació, no una substància.

Per una altra banda, pel que fa la idea dels cossos, tampoc és substancial, ja que també la considera una successió de percepcions com pot ser el color, la forma... unides per la imaginació.

2. Títol

Crítica a la idea de substància

3. Anàlisi

En aquest text, Hume fa una crítica a la anterior idea de substància, on fa referència a la material i, sobretot, a la del jo.

Pel que fa el jo, l'autor considera que no és una substància, ja que és simplement un conjunt de percepcions. Això porta a una inevitable crítica a la concepció cartesiana de la ment o del jo com a essència o substància, ja que no podem tenir idees sobre una substància degut a que no la podem captar amb els sentits. Per tant, la substància mental no existeix.

El mateix passa amb les idees dels cossos, no podem definir-les com a substància, ja que les idees que tenim d'aquests també són una successió de percepcions, com pot ser el color, la forma... que uneix la imaginació.

4. Comparació

Podem comparar aquest text amb Descartes i Berkeley.Com he dit anteriorment, Hume critica la visió cartesiana de la substància com a subjecte, ja que ell considera que la idea del jo no és substancial, sinó que és una successió de percepcions unides per la imaginació.

Per una altra banda, també podem comparar amb Berkeley. Aquest autor té una concepció bastant diferent de la de l’autor ja que considera que la matèria no existeix, només en tenim idees que són causades per Déu. Davant d’això, Hume diria que si que existeixen els cossos, ja que les nostres idees provenen de les impressions que tenim d’aquests.

3.1. Comentari de text: Fragment de l'Abstract

1. Idees principals

En aquest text, Hume ens parla de les percepcions, allò que captem amb la ment, de les quals en distingeix dos tipus: les impressions i les idees. Les primeres són les passions o allò que captem amb els sentits, mentre que les idees són les percepcions que tenim sobre les impressions. Per tant, la única diferència entre aquests dos tipus de precepcions és el seu grau de vivesa, essent les impressions més clares que les idees.

A partir d'aquí, l'autor dedueix que existeixen les idees innates, que són les passions i les emocions, ja que les percepcions que tenim sobre aquestes són menys vívides que la passió que podem sentir en sí.

2. Títol

Les impressions com a idees innates.

3. Anàlisi

En aquest text, Hume, des d'una visió clarament empirista, ens parla sobre les percepcions. Les percepcions és tot allò que captem amb la ment i, l'autor, en distingeix dos tipus: les impressions i les idees, que només es diferencien pel seu grau de vivesa, on les impressions en són més vives.

Aleshores, si les impressions són més vives que les idees, aquestes han de provenir de les impressions. Per tant, podem dir que s'estableix una relació de reflex entre les impressions i les idees, ja que aquestes últimes són una còpia de les primeres. A partir d'això, podem deduir que les percepcions que captem amb els sentits són més clares i vívides i que sí que existeixen les idees innates, que són les impressions de les emocions.

4. Comentari

Primerament, podem comparar aquest text amb Plató. Plató també va establir una relació de reflex, però ho va fer entre les coses del món sensible i les idees del món intel·ligible, on les coses eren còpies de les idees, mentre que Hume, diu que les idees són còpies de les impressions.

Per una altra banda, podem comparar amb Descartes, on partia del pensament, del propi jo per a conèixer, mentre que Hume parteix del coneixement de les percepcions que provenen dels sentits o bé de les idees innates, que són les passions i les emocions.

2.12. És aquest el millor dels mons possibles?

Des del meu punt de vista, el nostre món actualment no és quasi el millor dels mons possibles, encara que anteriorment si. Considero que l’Univers en si es perfecte, ja que tots els cossos es mouen ordenadament seguint unes lleis de la natura. Si es produeix un contratemps o un desastre natural, l’Univers s’adapta a aquest i busca un nou equilibri. Crec que la perfecció del món és objectiva, és a dir que tothom pot dir que el món és perfecte tant si es regeix per la religió, com per la ciència o, per les dues. Si et regeixes per la ciència el món els perfecta perquè, com he explicat abans, és ordenada i segueix les lleis de la natura i, si et regeixes per la religió, com pots dir que el món no és perfecte si creus en un Déu bondadós que en teoria no pot crear altra cosa que un univers que sigui perfecte per a nosaltres?

Per tant, considero que tothom, es regeixi pel bàndol que es regeixi, ha de veure que el nostre món és perfecte. A més, el nostre món és l’únic que existeix, per tant, pel simple fet d’existir, ja és millor que qualsevol altre que puguem pensar.

2.11. Comentari de text: Fragment 12 de Descartes

1. Idees principals
En aquest text, Descartes parla dels cossos materials, dels quals es pregunta quina és la seva causa.
Primerament, diu que els cossos se'ns presenten a la ment de manera clara i distinta, encara que jo no els vulgui pensar, per tant, jo no en sóc la causa perquè són externs al meu jo.
Posteriorment, l'autor comprova si Déu és la causa. Déu no en pot ser perquè ens estaria enganyant fent-nos pensar que la causa dels cossos són els cossos mentre que la causa és Ell, i Déu és màximament bo. En canvi, si realment procedeixen de les pròpies coses, Déu m'estaria dient la veritat, per tant, com Déu no és enganyador, l'autor afirma que la causa dels cossos són els propis cossos.

2. Títol
Quina és la causa dels cossos?

3. Anàlisi
En aquest fragment de la sisena meditació metafísica, Descartes ens fa una demostració de la existència i la causa dels cossos. Els cossos existeixen perquè els puc percebre a la meva ment encara que no vulgui, per tant, existeix fora del jo, que queda exclòs com a causa.
Per tant, l'autor prova amb Déu. Déu, que és màximament poderós, podria haver creat aquests cossos fora del jo sense cap problema. Però, si realment fos ell la causa, ens estaria enganyant, ja que sembla que la causa de l'existència del cos sigui el propi cos. Per tant, com Déu és bo i no ens enganya, tampoc ell és la causa. Davant d'això, la causa dels cossos només poden ser els propis cossos, ja que d'una altra manera, Déu m'estaria enganyant fent-me pensar que la causa dels cossos són ells mateixos, mentre que la causa és una altra.

4. Comparació
Podem comparar aquest text amb Plató.
Mentre que Descartes realitza un exercici lògic per buscar les causes dels cossos, Plató es limita a situar aquest problema en el món intel·ligible, les idees del qual són el model de les coses del nostre món.

2.10. Comentari de text: Setè fragment de Descartes

1. Idees principals
En aquest text, Descartes ens demostra l'existència de Déu. Tots tenim a la nostra ment la idea de Déu, com la tenim de qualsevol altre nombre del nostre món. Per tant, si les veritats o objectes matemàtics existeixen, no hauria d'existir Déu?
Davant d'això, el filòsof, aplicant el dubte metòdic, afegeix que es podria separar l'existència de Déu i la seva essència. Però, si Déu és perfecte i l'existència és una qualitat de la perfecció, Déu existeix perquè és perfecte.

2. Títol
La innegable existència de Déu.

3. Anàlisi
En aquest text, l'autor, a partir del jo, demostra l'existència de Déu. El meu jo té la idea de Déu igual que la té de les veritats matemàtiques, per tant, si aquestes són existents, Déu també existeix?
Segons aquest exercici lògic Déu hauria d'existir però, Descartes, que tot ho dubta, afegeix que l'essència de Déu no ha de justificar la seva existència, ja que, per exemple, el fet de que jo tingui a la meva ment un elefant lila no significa que existeixi.
Però, finalment, Descartes arriba a la conclusió de que Déu existeix perquè és un ésser perfecte i, no existir, seria una imperfecció, per tant, existeix.

4. Comparació
Podem comparar aquest text clarament amb Sant Anselm, que també demostra l'existència de Déu relacionant-la amb la seva essència. La única diferència que podem observar és que Descartes basa la seva filosofia en el jo i, Sant Anselm, en Déu i l'ànima.
També podem fer una petita referència a Guillem d'Occam que defensava que no es podia demostrar l'existència de Déu, que només es pot tenir fe. En canvi, Descartes sí que ho demostra.

Vídeo realitzat a la Universitat Pompeu Fabra, on explica d'una manera molt entretinguda la filosofia de Descartes.

2.9. Comentari de text: Novè fragment de Descartes

1. Idees principals

En aquest text, Descartes, formula la seva hipòtesi del Déu enganyador. Descartes mitjançant el dubte metòdic, a partir del qual dubta tot ho anteriorment indubtable, dubta sobre la certesa del nostre coneixement. El filòsof parteix de que existeix un Déu màximament poderós, per tant, té el poder de fer-nos equivocar en tot el que creiem conèixer o saber sense que nosaltres ens adonéssim. Aleshores, com podem saber amb seguretat que tot allò que coneixem es vertader? Finalment, el filòsof refuta la seva hipòtesi, ja que Déu és màximament bondat i això és indubtable.

2. Títol

Déu manipula el nostre coneixement?

3. Anàlisi

En aquest fragment de meditacions metafísiques, Descartes proposa la seva teoria del Déu enganyador. Existeix un Déu màximament poderós, que amb el seu poder seria capaç d’enganyar-nos sense que ens adonéssim. Per tant, també posa en dubte la certesa dels nostres coneixements partint d’un Déu que és capaç d’enganyar-nos. Per exemple, com sabem si dos més dos són realment quatre? Potser, el resultat és cinc i és Déu el que ens ha creat per tal de que pensem que és quatre. No obstant, finalment el filòsof ha de refutar la hipòtesi perquè tothom considera que Déu és bondadós, i això no pot ho pot dubtar.

4. Comparació

Podem comparar aquesta hipòtesi amb Plató i Aristòtil.

Primerament, Plató situa la veritat en el món de les idees i Descartes, en Déu. A més, el primer considera que les coses del nostre món són rèpliques de les idees del món intel·ligible, mentre que l’altre formula primerament que les coses del nostre món són dubtoses i possiblement manipulades per un ésser superior.

En canvi, Aristòtil situa la veritat en el nostre món, amb la critica del tercer home critica a aquells que situen la veritat en altres llocs, com és el cas de Plató en el món de les idees, o com aquest filòsof en Déu.

Els dos filòsofs anteriors consideren que podem conèixer la realitat, en canvi, Descartes, dubta de tot, per tant, segons ell, no podem arribar a conèixer la realitat del tot.

2.8. Comentari de text: Primer fragment de Descartes

1. Idees principals

En aquest text Descartes, ens explica el coneixement reduint la lògica a quatre preceptes. El primer consisteix a acceptar només les evidencies, i no fer cas als falsos judicis. El segon, a dividir el problema en diverses parts per tal de poder analitzar-lo més profundament. El tercer, ordenar de manera ascendent els pensaments segons la seva complexitat i, per últim, el quart, consisteix a enumerar tot, de tal forma que no oblidis cap part

2. Títol

Els quatre preceptes del coneixement.

3. Anàlisi

Aquest text pertany a la segona part de Discurs del mètode, que va ser publicat al 1637. Primerament, l’autor ens diu que quantes més lleis tenim, més fàcilment arribem a la confusió i, fins i tot, al vici, per tant, el que fa Descartes es reduir el coneixement a quatre preceptes:

El primer consisteix a no guiar-nos per el que veiem o escoltem, només podem acceptar com a cert allò que és evident, allò que mai puguem arribar a posar en dubte.

En el segon, l’autor explica que hem de dividir el problema en moltes parts, per tal de poder-lo analitzar millor.

Un cop analitzat el problema, l’autor proposa ordenar les diferents parts de més simples a més complexes.

Per últim, hem d’enumerar les parts, revisant-les, sense oblidar-ne cap.

4. Comparació

Podem compara dos aspectes diferents del text, amb dos autors diferents: Guillem d’Occam i Plató.

Amb Guillem d’Occam podem establir una relació alhora de la simplificació de preceptes que realitza Descartes a l’inici del text, ja que aquest filòsof busca la simplicitat i rebutja les complicacions.

En canvi, pel que fa el tema del coneixement podem comparar-lo amb Plató. Plató defensava que només podríem conèixer la realitat en el món de les idees i que havíem de preparar-nos per a la mort per tal d’assolir-la. En canvi, Descartes simplifica el problema de conèixer doblement, ja que primerament no el situa al món de les idees, i també perquè redueix el procés de conèixer en quatre preceptes.

2.7. Comentari de text: Sant Tomàs

1. Idees principals

En aquest text, Sant Tomàs d'Aquino, ens vol demostrar l'existència de Déu mitjançant dues demostracions: la popter quid i la quia.

La primera demostra l'existència de Déu partint de la seva essència com a causa anterior de tots els efectes que podem observar.

En canvi, la segona, parteix dels efectes. Tot efecte ve donat per una causa, per tant, tots els efectes que podem observar provenen d'una causa anterior. Per tant, encara que no puguem percebre a Déu, aquest ha d'existir com a causa de tot el que podem observar, ja que si no existís, tampoc existirien les altres coses.

2. Títol

Les demostracions de l'existència de Déu.

3. Anàlisi

Tomàs d'Anquino va intentar demostrar l'existència de Déu mitjançant dues demostracions a posteriori:

La primera, anomenada popter quid, parteix de la causa, considerada anterior als efectes. Per tant, si es nostre món és l'efecte, Déu ha de ser la causa, ja que és anterior i és la causa de tots els efectes.

En canvi, la segona, anomenada quia, parteix de l'efecte. Un efecte per si sol no pot existir, depèn d'una causa anterior. Nosaltres podem observar els efectes, però no sabem quina és la causa primera, però sabem que ha d'existir per tal de que existeixin els efectes. Per tant, és necessari que existeixi Déu com a causa primera del nostre món, que és l'efecte d'Ell.

4. Comparació

L'únic dels filòsofs que hem estudiat que també volgués demostrar l'existència de Déu va ser Sant Anselm, encara que, no obstant, també podem comparar l'autor amb el primer motor immòbil d'Aristòtil.

A diferència de Sant Tomàs, Sant Anselm fa una demostració a priori, on considerava que Déu era l'ésser més gran del qual res no pot ser pensat, per tant, havia d'existir. En canvi, aquest sant, fa una demostració a posteriori, on considera que Déu és la causa del nostre món i, si no existís, el nostre món tampoc, per tant, la seva existència és necessària.

Per una altra banda, podem observar que la demostració a posteriori de Sant Tomàs s'assembla molt a la teoria del primer motor immòbil d'Aristòtil, amb la única diferència que el sant considera que la causa primera és Déu i, l'altre filòsof, el primer motor immòbil.

2.6. Error de Sant Anselm

Sant Anselm afirma que Déu existeix començant per aquest raonament: Déu és l'ésser major del qual res no pot ser pensat. Considera que Déu és perfecte, per tant, com ho és, ha d'existir. El fet de no existir crea imperfecció i, com Déu només pot ser pensat com a perfecte, consegüentment existeix.
No obstant, Sant Anselm no va tenir en compte que el fet d'imaginar una cosa significa que aquesta existeixi, per exemple, si jo m'imagino que una fada existeix, aixó no fa que existeixi.
Tal com van dir autors posteriors, encara que nosaltres no siguem éssers il·limitats ni eterns, podem imaginar la perfecció a partir d'una certa perfecció. Per tant, el fet que la pensem no la fa existent.

2.5. Comentari de text: El temps segons Sant Agustí

1. Idees principals
En aquest text, Sant Agustí ens parla sobre Déu i el temps. Exposa que és inútil preguntar-se que feia Déu abans de crear el món, ja que Déu va crear el temps conjuntament amb el món, per tant, si no hi havia temps, és inútil preguntar-se què feia abans.
El temps de Déu és immediat i actual, no pot ser ni passat ni futur, ja que ell és etern i és superior al temps que ha creat. Per tant, la seva presència no es pot reduir a dies passats, a dies futurs, ni tan sols a dies presents, la seva realitat és el present entern.

2. Títol
Déu com a creador del temps, no esclau.

3. Anàlisi
En aquest fragment de la seva obra Confessions, Sant Agustí ens exposa la seva teoria de Déu com a creador del temps. Segons ell, Déu va crear el temps conjuntament amb el món, per tant, no té sentit preguntar què feia Déu abans de crear el món, ja que no existia el abans, no existia el temps.
Per tant, al ser Déu el creador del temps, no podem reduir la seva presència a aquest, Ell és superior. A partir d'aquí, el filòsof ens explica que Déu no és ni passat, ni futur, és present, però no reduït a dies, com el concebem nosaltres, sinó un present etern que no està lligat al nostre temps.
En conclusió, l'autor ens diu que no ens hem de preguntar en quin temps estava o està Déu, ja que ell no està lligat al temps.

4. Comparació
Podem comparar aquest text amb Plotí i Plató, encara que cap d'ells va parlar del temps.
Primerament, podem que Plotí concep com a ésser l'U, a partir del qual tot emana, però que no és creador. En canvi, Sant Agustí, parla a la seva teoria de Déu com a creador.
També podem comparar-lo amb Plató, que considera que el nostre món es va formant a partir de les modificacions que fa el Demiürg, però prenent com a model el món de les idees. Com a contrast, el sant creu que el món ha estat creat per Déu sense prendre com a model cap cosa que no sigui ell.

2.4. Carta a Meneceu

1. Idees principals

En aquesta carta, Epicur, tracta diversos temes: filosofar, la divinitat, la mort i el plaer, on podem destacar l’autarquia.

En primer lloc el filòsof opina que mai és massa tard o massa d’hora per filosofar, perquè filosofar ens aporta felicitat, i sempre hem de fer el possible per assolir-la.

L’autor també parla de la divinitat de la qual diu que no ens hem de fiar de les opinions de la gent, sinó que la hem de recordar com un símbol d’immortalitat i de felicitat.

En quant a la mort, Epicur opina que no ens hem d’amoïnar per aquesta, ja que mentre estem vius no hi ha mort, i quan morim no hi som, per tant, no la sentim.

Per últim, també parla més extensament del plaer. El plaer és la base de la felicitat i és a partir del qual triem totes les nostres decisions. Però, no obstant, no sempre triem el plaer, ja que a vegades aquest va acompanyat d’un mal major. El saber triar bé és l’autarquia, saber controlar les nostres passions quan és necessari.

2. Títol

La felicitat.

3. Anàlisi

En aquest text el filòsof parla de la felicitat vista des de diferents temes que han sorgit al llarg de la història de la filosofia i del coneixement.

Primerament el filòsof fa una breu referència a l’acte de filosofar del qual diu que l’hem de practicar tant si som vells com si som joves perquè fer-ho ens proporciona felicitat i mai és massa tard per assolir la felicitat.

Desprès parla dels deus, els deus són immortals, incorruptibles i feliços i tots aquells rumors que es neguin a aquesta afirmació no són més que opinions errònies i vulgars de la gent.

En quant a la mort, l’autor justifica que no ens hem d’amoïnar per ella, ja que mentre estem vius no podem morir, perquè si ja estem morts no la notem, i tampoc ens afecta quan estem morts, perquè un cop estem morts ja no podem sentir res, ni tan sols aquesta. Per tant, tot el que ens ha de preocupar és la vida.

Per acabar parla més extensament dels plaers, que són la base de la nostra felicitat. Però en aquest punt és molt important parlar de l’autarquia, la capacitat de saber triar entre els diferents plaers, saber autocontrolar-se, ja que no hem de triar tots els plaers, ja que alguns ens poden provocar un mal major. En aquest apartat, l’autor també destaca l’autosuficiència, ja que si ens conformem amb el que necessitem per ser feliços, no més, aconseguirem arribar a la felicitat. Viure autoncontrolant-nos i sent autosuficients és viure amb virtut, per tant, també podem relacionar la virtut amb la felicitat.

4. Comparació

Podem comparar aquest text d’Epicur amb Plató.

Primerament ja observem diferencies en l’acte de filosofar. Segons plató només poden filosofar alguns, només aquells que siguin savis, en canvi Epicur ens convida a tots a filosofar, siguem joves o vells.

En quant a la mort, Epicur fa una forta crítica a la teoria platònica. L’autor d’aquesta carta crítica a aquells que pensen que amb la mort trobem la felicitat, ja que si creuen això, per què no es suïciden? En canvi Plató està a favor de que amb la mort arribem al món de les idees on podem arribar al bé suprem que és el que ens proporciona la felicitat.

Pel que fa a la virtut, podem comparar a Epicur amb Aristòtil, ja que els dos conceben la virtut com una mena de seny, en cas d’Epicur de saber controlar-se i de saber triar i, en cas d’Aristòtil com a terme mitjà entre dos extrems igualment viciosos.

2.3. Comentari de text: Fragment 17 d'Aristòtil

1. Idees principals

En aquest text Aristòtil tracta aspectes ètics on ens explica què és la virtut. La virtut és definida com el terme mitja de totes les coses que es poden dividir i que hem de triar, tot rebutjant a l’excés i al defecte. Però aquest terme mitjà no és el de la cosa en sí, sinó es el terme mitjà referit a cadascun de nosaltres.Per tant, segons el filòsof, per viure virtuosament hem de saber reconèixer quin és el terme mitjà de les nostres passions i de les nostres accions, i elegir-lo i aplicar-lo a la nostra vida.

2. Títol
La virtut com a terme mitjà.

3. Anàlisi
La virtut, vista des de la filosofia aristotèlica, consisteix a triar el terme mitjà de les nostres passions. Totes les nostres accions i passions es poden dividir en excés o en defecte, que són vicis i, a partir d’aquí hem de buscar quin és el terme mitjà sobre aquestes i hem d’aplicar-lo a la nostra vida. Per explicar això, podem exemplificar aquesta teoria amb una virtut moral, com és el cas del valor. Tots nosaltres podem ser covards,

valents o temeraris. Si definim el primer i últim adjectiu podem observar que utilitzem l’adjectiu valent com a punt de partida, com a punt mitjà per comparar-lo:
- Covard: ser molt poc valent.
- Temerari: ser massa valent i no veure el perill.
Per tant, a partir d’aquí podem veure quin és el terme mitjà i, aquest p

rocediment el podem aplicar a totes les virtuts per tal de distingir-les i poder adquirir-les.

4. Comentari
Podem comparar a aquest filòsof amb Plató, que també parla de la virtut.
Plató relaciona la virtut de cada persona amb l’equilibri de la seva ànima, és a dir, que cada part de l’ànima faci el que li correspongui. En canvi,

Aristòtil relaciona la virtut amb el terme mitjà entre els extrems de les passions de cadascun de nosaltres. Però podem dir que els dos creuen que hem de viure segons la virtut, segons Plató realitzant el que ens pertoca i, segons Aristòtil co

ntrolant els diferents extrems i establint el punt mitjà.

2.2. Comentari de text: Fragment 15 d'Aristòtil

1. Idees principals
En aquest text Aristòtil explica la seva teoria del primer motor immòbil. En aquesta, argumenta que tot el que es mou, no es mou per si sol, sinó que hi ha una altra causa anterior que condiciona el seu moviment, que són els motors. Així doncs, si un mòbil és mogut per un altre i, aquest altre per un altre i, així successivament, hi ha d'haver una altra cosa, un primer motor, que sigui l'inici i fomenti el moviment de les altres i, per tant, s'ha de moure per si sola, que és el primer motor immòbil.

2. Títol
El primer motor immòbil com a causa del moviment.

3. Anàlisi
En aquest text, l'autor ens explica com es mou el nostre món. Tot el que és mogut, ha estat mogut per una cosa anterior (el motor), però, no obstant, aquesta també ha sigut moguda per una altra cosa i així successivament. Però no és possible que hi hagi infinits motors per un altre, sinó que hi ha d'haver un motor que no sigui mogut per cap altre, el primer motor. Per tant, aquest s'ha de moure per si sol, i és el que impulsa els altres a moure's. L'autor l'exemplifica amb el moviment d'un pal. Un pal és un mòbil que és mou, que és mogut pel braç impulsat per l'acció de l'home, que es mou per si sol. Per tant, en aquest exemple, l'home és el primer motor, ja que es mou per si sol i provoca el moviment dels altres mòbils fins arribar al fi, que és moure la pedra.

4. Comparació
En un primer moment, podem comparar aquest text amb l'ésser de Parmènides, ja que l'autor considera que el primer motor és perfecte i etern. Però, aquest és l'iniciador, la causa primera del moviment, que té com a causa final quelcom que produirà un canvi, per tant, també el podem comparar amb Heràclit, el filòsof del canvi.
No obstant, al parlar del moviment, el podem comparar amb més força amb Zenó d'Elea. Aquest filòsof presocràtic defensava que no podíem moure'ns ja que per passar d'un punt A a un punt B, abans hem de passar per la meitat i, per passar a aquesta meitat, la meitat de la meitat i així successivament. En canvi, Aristòtil defensa que sí que podem arribar a assolir el moviment, que és l'objectiu final, encara que per arribar a aquest, es passi pel moviment de molts altres mòbils, impulsats per un altre motor.